Codi escrit: què dic

DESCRIPCIÓ

L'escriptor i investigador Daniel Cassany afirma que "un individu que vulgui dominar el codi escrit de la seva llengua ha d'aprendre únicament aquelles regles que regeixen l'escrit i que no s'utilitzen en l'oral (perquè la llengua ja la domina pel fet de dominar el codi oral)".

A continuació et presento, lector, una taula sobre les principals diferències contextuals (segons la situació de comunicació) que trobem entre el canal oral i el canal escrit: 

CANAL ORAL	CANAL ESCRIT
Canal auditiu: el receptor comprèn amb l'oïda el text.	Canal visual (el receptor llegeix amb els ulls el text), el qual presenta una capacitat de transmissió superior a l'auditiu.
El receptor percep successivament els diversos signes del text (procés serial)	El receptor els percep simultàniament, fet que implica diferències en les estratègies de comprensió (procés holístic).
Comunicació espontània: l'emissor pot rectificar, però no esborrar, el que ja ha dit. El receptor està obligat a comprendre el text en el moment de l'emissió tal i com s'emeti.	Comunicació elaborada: l'emissor pot corregir i refer el text sense deixar rastres. El lector pot escollir com i quan ho vol fer (ordre, velocitat...)
Comunciació immediata en el temps i en l'espai.	Comunicació diferida en el temps i en l'espai.
Comunicació efímera (verba volant). Els sons només són perceptibles el temps que duren en l'aire.	Comunicació duradora (scripta manent): les lletres es graven en un suport estable i perduren. L'escrit adquireix valor social de ser testimoni i registre de fets.
Ús dels codis no-verbals (fesomia, vestits, moviment...). En una conversa, el significat social dels codis no verbals és del 65% (Knapp, 1980).	Poc ús dels codis no-verbals: només es val d'alguns com la disposició de l'espai i del text, la textura...
Hi ha interacció durant l'emissió del text. Mentre parla, l'emissor veu la reacció del receptor i pot modificar el seu discurs segons aquesta: és negociable.	No hi ha interacció durant la composició. L'escriptor no pot conèixer la reacció real del lector.
El context extralingüístic té un paper molt important (codis no-verbals, dixi,...)	El context és poc important: l'autor crea al context a mesura que escriu el text.

I aquí, un quadre sobre les principals diferències textuals (aquelles referides al missatge) entre els dos codis: 

CANAL ORAL	CANAL ESCRIT
ADEQUACIÓ
- Tendència a marcar al procedència dialectal de l'emissor (ús freqüent de les varietats dialectals).	- Tendència a neutralitzar ñes marques de procedència de l'emissor (ús freqüent de l'estàndard)
- Temes generals, grau de formalitat baix i propòsits subjectius (usos privats)	- Temes específics, grau de formalitat alt i propòsits objectius (usos públics)
COHERÈNCIA
- Selecció menys rigorosa de la informació: presència de canvis de tema, repeticions, dades irrellevants...	- Selecció molt precisa de la informació: el text conté exactament la informació rellevant.
- Més redundant	- Menys redundant
- Estructura del text oberta: hi ha interacció i l'autor pot modificar-la.	- Estructura tancada: respon a un esquema planificat prèviament per l'autor.
- Estructures poc esteriotipades: l'emissor té més llibertat en elaborar-les	- Estructures esteriotipades (convencions socials, fórmules, frases fetes...)
COHESIÓ
- Menys gramatical: utilitza sobretot pauses i entonacions	- Més gramatical: utilitza signes de puntuació, sinònims, enllaços...
- Utilitza molt els elements paralingüístics: canvis de ritme, variació de tons...	- Utilitza pocs elements paralingüístics: tipografies diverses, altres codis gràfics...
- Utilitza força codis no-verbals: moviments corporals, gestos...	- Utilitza pocs codis no-verbals: distribució espacial del text, esquemes...
- Freqüència alta de referències exofòriques (referides al context)	- Freqüència alta de referències endofòriques (referides al mateix text)
GRAMÀTICA: FONOLOGIA I GRAFIA
- Incorpora formes pròpies des usos espontanis i ràpids: contraccions, elisions	- Gairebé no incorpora formes pròpies dels usos espontanis
GRAMÀTICA: MORFOLOGIA
- Prefereix solucions poc formals: relatius simples, combinacions de pronoms	- Ús de solucions formals: relatiu compost, perfet simple
GRAMÀTICA: SINTAXI
- Tendència a estructures sintàctiques simples: oracions simples i breus	- Ús freqüent d'estructures complexes i desenvolupades: oracions llargues, amb subordinades relatives...
- Freqüència alta d'anacoluts i frases inacabades	- Abscència gairebé absoluta d'anacoluts i frases inacabades
- L'ordre dels elements de l'oració és força variable	- Ordre més estable (Subjecte+Verb+Complements)
- El·lipsis freqüents	- El·lipsis poc freqüents

Per tal que un text o discurs sigui significatiu (ja sigui oral o escrit), cal que compti amb una sèrie de qualitats que el permetin actuar eficaçment com a missatge real en una situació comunicativa. 

CARACTERÍSTIQUES O PROPIETATS DEL TEXT O DISCURS

1. ADEQUACIÓ: grau d'adaptació d'un discurs a la seva situació comunicativa, tenint en compte l'interlocutor i el propòsit o objectiu. Aquesta inclou tant el registre (lèxic general o específic; formal o informal; elecció del tipus de text) com la varietat dialectal (no tots els termes es poden acceptar). 
   
   
2. COHERÈNCIA: propietat que selecciona la informació rellevant de la que no n'és i que estableix la relació lògica i no contradictòria entre les diferents parts d'un discurs tenint en compte l'estructura lògica del text.
   
   
3. COHESIÓ: conjunt de relacions o vincles de significat que s'estableixen entre diferents elements o parts del text i que permeten al lector interpretar-lo amb eficàcia. Per a fer-ho, es poden utilitzar connectors (com conjuncions, pronoms, signes de puntuació).
   
   
4. CORRECCIÓ: es refereix a la "norma" explícita d'ús en una comunitat lingüística de parlants. En el nostre cas, aquesta norma ve marcada per l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) i la Real Academia Española (RAE), que la recullen als diccionaris. 
   
   
5. VARIACIÓ: qualitat dels trets estilístics i expressius d'un escrit o discurs d'acord amb determinats valors i actituds socials. Consisteix a saber fer un bon ús de les paraules i els recursos retòrics. 

REFLEXIÓ

Oral o escrit? És un d'aquells debats eterns, on sempre trobem veus a tots dos bàndols. 

El que és cert és que tots dos coexisteixen i ho han fet durant segles. Però no són estàtics ni independents l'un de l'altre. Tanmateix, se'ls dóna la mateixa importància?

A l'escola es prioritzen les habilitats del
codi escrit per sobre de les del codi oral

Sincerament, opino que no. Partint de l'afirmació de l'inici d'aquesta entrada, a les escoles es prioritza per sobre de tot que els alumnes aprenguin (o memoritzin) les normes ortogràfiques i semàntiques per a poder redactar correctament. L'aplicació de les propietats textuals no és exhaustiva; se'n demana, bàsicament, un coneixement teòric, i sempre aplicat al codi escrit més que no pas a l'oral. 

Malgrat que se'n reconeix la importància, no s'actua sobre aquesta. L'escrit (llegir i escriure) té un paper protagonista mentre que l'oral (parlar i escoltar) és un mer secundari. I es mereix el seu reconeixement, perquè l'escrit no s'ha desenvolupat al marge de l'oral sinó al contrari (com afirma Leonard F.M. Scinto) i l'escrit no deixa de ser una transcripció gràfica de l'oral. 

Si hi hagués una major equitat, probablement no ens resultaria tan difícil assumir el rol d'oradors. 

AMPLIACIÓ

Com a complement, et deixo, lector, un recull de diferents arguments en l'eterna discussió sobre quin és el codi predominant, si l'oral o l'escrit.