Qui ets, tu? El món de la descripció

DESCRIPCIÓ

És curiós que aquesta entrada, que tractarà sobre la descripció, inclogui un apartat titulat "descripció". I és que la descripció és una forma de text (o discurs) molt present en el nostre dia a dia, tot i que sovint no ens parem a pensar-hi. 

Aquesta seria un exemple de descripció objectiva:
el més fidel a la realitat possible

Però què implica, exactament, descriure? Descriure és endreçar i enllaçar les paraules adequades per a poder representar a través de llenguatge qualsevol cosa, des de persones, llocs, animals, idees fins a fets històrics o sentiments. A través de diferents mots (noms, expressions i molts, molts adjectius), proporcionem informació característica sobre allò que volem que el receptor entengui. El nostre objectiu pot ser doble: o bé que el nostre lector o interlocutor tingui una imatge clara i vívida d'allò que describim de la manera més exacta i fidel a la realitat possible (descripció objectiva), o bé que l'altre vegi a través de la nostra mirada allò que nosaltres veiem i com ens sentim quan ho veiem (descripció subjectiva). 

Podem trobar descripcions a tot tipus de text i àmbits: en el camp de les ciències (on la precisió i el vocabulari són molt tècnics), en els articles periodístics (especialment en les cròniques que relaten uns fets), i en textos literaris (què serien, les novel·les, sense unes descripcions exhaustives per ambientar el lector en la pell del personatge i el context de l'escena?).

Hi ha molts tipus de descripcions, i algunes tenen més "llibertat estructural" que d'altres (les literàries, per exemple, no tenen res a veure amb les científiques en quant a ordre i estil). Els tres procediments habituals a l'hora de dur a terme la descripció sol ser: 

1. Idear: explorar la situació. Què volem explicar? A qui? Amb quin objectiu? Com és això que volem descriure? Amb què ho podria comparar o relacionar?
2. Ordenar: el grau de formalitat estructural dependrà molt del tipus de descripció (una descripció literària, per exemple, presenta molta més llibertat en l'estructura i l'estil que una descripció científica o tècnica). Sigui com sigui, hi ha d'haver un ordre clar perquè el lector pugui tenir una idea clara i definida del que s'està descrivint. 
3. Textualitzar: la redacció del text ha de ser molt meditada, decidint amb cura les paraules més adequades i adaptant aquestes al tipus de descripció (utilitzarem un vocabulari molt tècnic en les descripcions científiques i en les literàries, en canvi, utilitzarem recursos retòrics, per exemple). 

REFLEXIÓ

Acudit gràfic sobre les dificultats de descriure
("Va ser... Ah, les paraules no ho poden desciure!"
"N'estàs segur? Això és el que fan...")

Com ja he comentat a l'inici del primer apartat, no solem adonar-nos de com de present arriba a estar la descripció a les nostres vides. És un procés molt habitual però alhora molt complex. De la mateixa manera que necessitem el llenguatge per a pensar, el necessitem per a descriure. Però, com trobar les paraules adequades? 

Sovint, especialment en el cas dels sentiments i les emocions, ens costa trobar la paraula exacta que poguem relacionar amb aquella sensació exacta. Per això és molt important treballar la descripció al llarg de totes les etapes escolars: és un mètode d'expressió bàsic. A mesura que creixem i madurem, el nostre pensament esdevé cada cop més abstracte, i cada cop necessitem més vocabulari per expressar més coses. 

Un dels motius pels quals gaudeixo tant llegint novel·les és pels diferents estils que tenen els autors de descriure. La tria que fan dels adjectius, les metàfores, les personificacions, etc. són molt interessants. No hi ha una única manera de descriure un objecte, i la manera com es faci pot atrapar el lector, despertar-li emocions, o bé deixar-lo indiferent.

Un dels autors que més gaudeixo llegint és Carlos Ruiz Zafón, no tan sols per les seves històries (molt recomanables, per cert) sinó per la manera que té d'ambientar-les i transportar-te a la seva atmosfera fosca i emboirada. Aquí et deixo, estimat lector, un fragment de la seva obra més popular, L'ombra del vent: 

La plaça de Sant Felip Neri és només un respirall en el laberint de carrers que tramen el barri gòtic, oculta rere les antigues muralles romanes. Els impactes del foc de metralladora dels dies de la guerra esquitxen els murs de l'església. Aquell matí, uns quants nens jugaven a soldats, absorts en el seu joc i estranys a la memòria de les pedres.

(Fragment de L'ombra del vent, de Carlos Ruiz Zafón. p 106)

Les paraules són màgiques. Col·locades d'una certa manera, amb uns certs punts i comes, són capaces de crear tot un món. 

AMPLIACIÓ

Com a exercici de COED, havíem de treballar la descripció des de dues vessants diferents: descriure un dels nostres companys de manera gràfica i també de forma escrita. La descripció gràfica, però, havíem de ser capaços d'explicar-la davant dels nostres companys en la nostra exposició particular titulada "Qui ets, tu?", així que en el fons seguíem sent depenents de les paraules. 

Aquest va ser el meu projecte de descripció gràfica: es titula "Anar a dormir d'hora i llevar-se de matí, tan bo és al desembre com a l'abril". L'objecte de la meva descripció és la meva amiga i companya Alba Perramon. El que volia destacar, amb un toc d'humor, és la seva capacitat (voluntària o no) de matinar ben d'hora pel matí (gairebé cada dia ens trobem les dues a les vuit del matí a la cafeteria, i venint de la Catalunya central!), i per això vaig utilitzar una fotografia d'un dels gots de paper per al cafè que tenim a la cafeteria. 

 El segon projecte, el de la descripció escrita, el vaig fer de la meva altra amiga i companya Eve. Teníem molta llibertat en el format (un anunci, un poema, una cançó...) i jo vaig triar un relat descriptiu que captava un dels seus trets més característics i entranyables: la seva preferència pel color rosa, molt representativa del seu caràcter dolç. 

LA VIDA EN ROSA - E

La vida de l'E és rosa en la seva totalitat. I no és perquè no li agradi el món on viu i se l'hagi d'imaginar diferent; senzillament, li agrada pintar-lo de color de rosa, perquè així és més agradable, menys seriós. Pensa que el dia a dia ja és prou gris com per resignar-se a veure'l també d'aquesta manera.
Es lleva cada dia i el primer que arriba als seus ulls mig oberts és el to rosat de les parets o de la coberta del seu mòbil, que fa el servei de despertador. Sempre esmorza un got de llet amb la tassa rosa que li va reglar la seva àvia quan era petita.
És abril, però encara fa fred, així que decideix agafar la seva bufanda rosa de llana. Mentre passeja pels carrers de Barcelona, ciutat que tota ella és per a E el seu racó preferit en el món sencer, passa per davant d'una pastisseria i decideix, en un impuls llaminer, comprar-se una bossa de núvols de sucre. La ràdio posa la banda sonora particular a aquest dia peculiar: la cançó és La vie en rose d'Edith Piaf .
Avui ha estat un dia especialment dolç. Després de sortir al passadís a un canvi de classe per xerrar una estona amb les seves companyes (que, casualitats o no, es diuen Rosa i Roser), s'ha trobat una noteta al seu estoig de la Pantera Rosa, que conserva amb molt d'estima des dels primers anys de primària: T'espera una sorpresa al teu armariet. Els minuts semblaven passar més lents que mai al seu rellotge color xiclet fins que per fi ha arribat l'hora de plegar. Sense dir res a ningú, s'ha apresurat fins al seu armariet personal, amb la porteta decorada de post-it d'un rosa fluorescent intens, i ha descobert de seguida la seva sorpresa: una rosa esvelta, gran i encara amb gotetes de rosada als pètals. Encara amb les galtes rosades, ha llegit la nota que estava lligada a la tija amb una llaç d'un rosa pastel: "Què hi ha en un nom? Allò que en diem rosa,
amb altre nom faria tanta olor".
Quan ha sortit de nou al carrer, duent amb molta cura el seu present a les mans, feia fred i plovia. Però a l'E això no l'entristeix: mira a l'horitzó i veu una petita parcel·la de cel que ha estat perdonada pels núvols i on es veuen els reflexes rosats del sol. Qualsevol altra persona potser no ho hauria sabut apreciar, però ella sí, perquè així és ella: una espurna brillant i alegre en un món apagat.     

Codi escrit: què dic

DESCRIPCIÓ

L'escriptor i investigador Daniel Cassany afirma que "un individu que vulgui dominar el codi escrit de la seva llengua ha d'aprendre únicament aquelles regles que regeixen l'escrit i que no s'utilitzen en l'oral (perquè la llengua ja la domina pel fet de dominar el codi oral)".

A continuació et presento, lector, una taula sobre les principals diferències contextuals (segons la situació de comunicació) que trobem entre el canal oral i el canal escrit: 

CANAL ORAL	CANAL ESCRIT
Canal auditiu: el receptor comprèn amb l'oïda el text.	Canal visual (el receptor llegeix amb els ulls el text), el qual presenta una capacitat de transmissió superior a l'auditiu.
El receptor percep successivament els diversos signes del text (procés serial)	El receptor els percep simultàniament, fet que implica diferències en les estratègies de comprensió (procés holístic).
Comunicació espontània: l'emissor pot rectificar, però no esborrar, el que ja ha dit. El receptor està obligat a comprendre el text en el moment de l'emissió tal i com s'emeti.	Comunicació elaborada: l'emissor pot corregir i refer el text sense deixar rastres. El lector pot escollir com i quan ho vol fer (ordre, velocitat...)
Comunciació immediata en el temps i en l'espai.	Comunicació diferida en el temps i en l'espai.
Comunicació efímera (verba volant). Els sons només són perceptibles el temps que duren en l'aire.	Comunicació duradora (scripta manent): les lletres es graven en un suport estable i perduren. L'escrit adquireix valor social de ser testimoni i registre de fets.
Ús dels codis no-verbals (fesomia, vestits, moviment...). En una conversa, el significat social dels codis no verbals és del 65% (Knapp, 1980).	Poc ús dels codis no-verbals: només es val d'alguns com la disposició de l'espai i del text, la textura...
Hi ha interacció durant l'emissió del text. Mentre parla, l'emissor veu la reacció del receptor i pot modificar el seu discurs segons aquesta: és negociable.	No hi ha interacció durant la composició. L'escriptor no pot conèixer la reacció real del lector.
El context extralingüístic té un paper molt important (codis no-verbals, dixi,...)	El context és poc important: l'autor crea al context a mesura que escriu el text.

I aquí, un quadre sobre les principals diferències textuals (aquelles referides al missatge) entre els dos codis: 

CANAL ORAL	CANAL ESCRIT
ADEQUACIÓ
- Tendència a marcar al procedència dialectal de l'emissor (ús freqüent de les varietats dialectals).	- Tendència a neutralitzar ñes marques de procedència de l'emissor (ús freqüent de l'estàndard)
- Temes generals, grau de formalitat baix i propòsits subjectius (usos privats)	- Temes específics, grau de formalitat alt i propòsits objectius (usos públics)
COHERÈNCIA
- Selecció menys rigorosa de la informació: presència de canvis de tema, repeticions, dades irrellevants...	- Selecció molt precisa de la informació: el text conté exactament la informació rellevant.
- Més redundant	- Menys redundant
- Estructura del text oberta: hi ha interacció i l'autor pot modificar-la.	- Estructura tancada: respon a un esquema planificat prèviament per l'autor.
- Estructures poc esteriotipades: l'emissor té més llibertat en elaborar-les	- Estructures esteriotipades (convencions socials, fórmules, frases fetes...)
COHESIÓ
- Menys gramatical: utilitza sobretot pauses i entonacions	- Més gramatical: utilitza signes de puntuació, sinònims, enllaços...
- Utilitza molt els elements paralingüístics: canvis de ritme, variació de tons...	- Utilitza pocs elements paralingüístics: tipografies diverses, altres codis gràfics...
- Utilitza força codis no-verbals: moviments corporals, gestos...	- Utilitza pocs codis no-verbals: distribució espacial del text, esquemes...
- Freqüència alta de referències exofòriques (referides al context)	- Freqüència alta de referències endofòriques (referides al mateix text)
GRAMÀTICA: FONOLOGIA I GRAFIA
- Incorpora formes pròpies des usos espontanis i ràpids: contraccions, elisions	- Gairebé no incorpora formes pròpies dels usos espontanis
GRAMÀTICA: MORFOLOGIA
- Prefereix solucions poc formals: relatius simples, combinacions de pronoms	- Ús de solucions formals: relatiu compost, perfet simple
GRAMÀTICA: SINTAXI
- Tendència a estructures sintàctiques simples: oracions simples i breus	- Ús freqüent d'estructures complexes i desenvolupades: oracions llargues, amb subordinades relatives...
- Freqüència alta d'anacoluts i frases inacabades	- Abscència gairebé absoluta d'anacoluts i frases inacabades
- L'ordre dels elements de l'oració és força variable	- Ordre més estable (Subjecte+Verb+Complements)
- El·lipsis freqüents	- El·lipsis poc freqüents

Per tal que un text o discurs sigui significatiu (ja sigui oral o escrit), cal que compti amb una sèrie de qualitats que el permetin actuar eficaçment com a missatge real en una situació comunicativa. 

CARACTERÍSTIQUES O PROPIETATS DEL TEXT O DISCURS

1. ADEQUACIÓ: grau d'adaptació d'un discurs a la seva situació comunicativa, tenint en compte l'interlocutor i el propòsit o objectiu. Aquesta inclou tant el registre (lèxic general o específic; formal o informal; elecció del tipus de text) com la varietat dialectal (no tots els termes es poden acceptar). 
   
   
2. COHERÈNCIA: propietat que selecciona la informació rellevant de la que no n'és i que estableix la relació lògica i no contradictòria entre les diferents parts d'un discurs tenint en compte l'estructura lògica del text.
   
   
3. COHESIÓ: conjunt de relacions o vincles de significat que s'estableixen entre diferents elements o parts del text i que permeten al lector interpretar-lo amb eficàcia. Per a fer-ho, es poden utilitzar connectors (com conjuncions, pronoms, signes de puntuació).
   
   
4. CORRECCIÓ: es refereix a la "norma" explícita d'ús en una comunitat lingüística de parlants. En el nostre cas, aquesta norma ve marcada per l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) i la Real Academia Española (RAE), que la recullen als diccionaris. 
   
   
5. VARIACIÓ: qualitat dels trets estilístics i expressius d'un escrit o discurs d'acord amb determinats valors i actituds socials. Consisteix a saber fer un bon ús de les paraules i els recursos retòrics. 

REFLEXIÓ

Oral o escrit? És un d'aquells debats eterns, on sempre trobem veus a tots dos bàndols. 

El que és cert és que tots dos coexisteixen i ho han fet durant segles. Però no són estàtics ni independents l'un de l'altre. Tanmateix, se'ls dóna la mateixa importància?

A l'escola es prioritzen les habilitats del
codi escrit per sobre de les del codi oral

Sincerament, opino que no. Partint de l'afirmació de l'inici d'aquesta entrada, a les escoles es prioritza per sobre de tot que els alumnes aprenguin (o memoritzin) les normes ortogràfiques i semàntiques per a poder redactar correctament. L'aplicació de les propietats textuals no és exhaustiva; se'n demana, bàsicament, un coneixement teòric, i sempre aplicat al codi escrit més que no pas a l'oral. 

Malgrat que se'n reconeix la importància, no s'actua sobre aquesta. L'escrit (llegir i escriure) té un paper protagonista mentre que l'oral (parlar i escoltar) és un mer secundari. I es mereix el seu reconeixement, perquè l'escrit no s'ha desenvolupat al marge de l'oral sinó al contrari (com afirma Leonard F.M. Scinto) i l'escrit no deixa de ser una transcripció gràfica de l'oral. 

Si hi hagués una major equitat, probablement no ens resultaria tan difícil assumir el rol d'oradors. 

AMPLIACIÓ

Com a complement, et deixo, lector, un recull de diferents arguments en l'eterna discussió sobre quin és el codi predominant, si l'oral o l'escrit. 

Creant amb l'editor de vídeos de YouTube

YouTube és el portal de vídeos
més important

A la classe d'aquest dimecres, hem començat a parlar dels diferents processadors de vídeos i, com no podia ser d'una altra manera, hem dedicat la major part de la sessió a parlar de YouTube. Aquest servei universal, que va aparèixer el 2005 per a canviar-nos la vida, ha anat augmentant la seva capacitat i les seves possibilitats. No tan sols ens serveix per cercar música dels nostres cantants preferits o tràilers de les últimes pel·lícules en cartellera: actualment, un dels plats forts del menú són els incomptables tutorials de tot tipus de tasques (des de l'ús programes com Scratch fins a pentinats de famoses o receptes culinàries).

Vam parlar de com hauríem de ser més actius i no conformar-nos únicament amb el rol de consumidors, i vam començar a experimentar aquest nou paper amb l'Editor de vídeos que ens ofereix YouTube un cop hem formalitzat el nostre propi canal. Aquest permet jugar amb un gran ventall de combinacions de música, fotografies, efectes i text per crear composicions realment complexes. 

La meva no ho és gaire, de complexa, però n'estic prou satisfeta per ser la primera que faig. Aquí et deixo amb la meva primera composició i la primera cosa que mai penjo a YouTube: un recull d'algunes vinyetes de Mafalda (personatge del dibuixant argentí Quino) relacionades amb l'educació. 

Jugant i aprenent amb Scratch

DESCRIPCIÓ

La informàtica ja s'utilitzava a l'escola a finals del segle XX

Tot i que la seva importància és cada cop més notòria, l'ús de la informàtica a l'escola no és una novetat dels darrers anys; ni tan sols apareix al segle XXI. A finals dels anys 60 i principis dels 70, ja s'utilitzaven els ordinadors (d'aquella època, és clar) com a una eina únicament d'avaluació. L'ordinador demanava una acció o una resposta, el nen la complia i la màquina el deixava continuar si la solució era correcta. 

Imatge del popular programa Logo, on els nens
donaven ordres a una tortuga

A partir dels anys 70, la participació era més interactiva. Va aparèixer un programa revolucionari anomenat Logo (del grec logos, que significa "raonament" o "pensament"). El procediment era molt simple: nens havien de donar ordres a  una tortuga. Això els portava a utilitzar el raonament i la lògica a partir d'un procés d'assaig-error. Aquest programa va ser molt popular i molt utilitzat a moltes escoles. 

Però, com anem repetint sempre, estem en una era on la tecnologia avança a passos de gegant. Una tortugueta que segueix ordre és massa "poc estimulant". L'any 2007, un equip del prestigiós MIT dirigit per Mitchek Resnick va desenvolupar un programa anomenat Scratch (verb que en anglès significa "esgarrapar" i que fa també referència a la tècnica utilitzada pels DJs: tot tipus d'elements es poden importar i incorporar als projectes). 

El logotip de Scratch és un gat

Scratch és una eina de programació molt senzilla i concebuda per a ser aplicada en l'àmbit de l'educació. Amb ella, el nen imagina, crea i comparteix (lema del programa). Se'ls dóna una tasca, però en el fons és un joc que consisteix en crear un joc. S'aconsegueix així allò que tants mestres busquen sense descans: que el nen aprengui jugant. L'edat a què els nens comencen a utilitzar l'Scratch sol ser a partir de 3r de Primària. 

Com s'utilitza? És un món de descobriment, tant per nens com per adults. És recomanable curiosejar alguns projectes per fer-se una idea i poder adaptar idees a un nou projecte propi. Fins i tot el projecte més senzill, com fer que un personatge segueixi la direcció del cursor del ratolí, esdevé tot un repte. És qüestió d'anar comprenent i provant les diferents opcions que ofereix. El programa compta ja amb un rebost previ (de personatges, accions, fons, ...) però permet afegir-hi tot allò que vulguis de la teva pròpia collita (nous personatges, accions, sons...). A GITIC l'hem utilitzat online, tot i que també es pot baixar l'aplicació. 

REFLEXIÓ

La programació és una nova manera de raonar, i
no està tan sols a l'abast dels informàtics

Hem dedicat dues llargues sessions de GITIC a familiaritzar-nos amb aquest gatet i els seus amics, i per tant he tingut força temps per donar-hi voltes. Al principi estava bastant desorientada: la programació sempre m'havia semblat una cosa llunyana, com la física quàntica o la bioquímica. Àrees estranyes que només estudiaven i utilitzaven aquells que de debò s'hi dedicaven, tècnics i científics. Però arribo un dilluns al matí a la facultat on estudio Educació Primària i em diuen de sobte que haig de programar i haig de fer que un gatet segueixi el cursor i d'idear un nou joc. I, el que em sorprèn més de tot és que em posen un vídeo amb nens de primària que expliquen com de bé s'ho passen jugant i aprenent amb l'Scratch. 

Amb Scratch, els mestres aprenen amb els nens

Al principi, em mostro una mica escèpica. De debò això s'utilitza? Els nens són capaços de fer servir aquest programa?! Jo no entenc res! Com se suposa que ho podria explicar, jo, això, si no me'n surto? Però mica en mica vaig provant diferents opcions. Ja aconsegueixo que el gatet em segueixi, i jo també sóc capaç de seguir el seu ritme. I començo a reflexionar amb aquesta nova visió pedagògica que estic intentant adquirir mica en mica i penso: aquesta idea és genial! Els nens juguen mentre creen jocs i després podran jugar amb els dels seus companys. I no s'adonen que, durant la tasca, estan raonant. Estan veient reflexades les conseqüències d'un raonament previ i són capaços de decidir si els convenç, si això era el que ells volien fer. I si veuen algun projecte que els agrada, tindran curiositat per saber com està fet i tindran l'opció d'investigar-ho. És realment complet!

Em torno a imaginar davant una classe de nens i nenes fent servir l'Scratch. Segurament no seré cap experta en el tema tampoc llavors (perquè mai se m'han doant del tot bé les noves tecnologies), però sé que podré anar jugant i aprenent amb ells. Perquè no es tracta que jo domini aquest programa a la perfecció, sinó de mostrar una actitud oberta a conèixer més i a aprendre amb els infants (que és, en el fons, el que fan els mestres cada dia). 

Scratch estimula el raonament i la imaginació,
al mateix temps que aprenen jugant

AMPLIACIÓ

Aquest és el projecte que he creat en col·laboració amb la Mireia Mandicó (us deixo l'adreça al seu blog). 

També et deixo, estimat lector, aquest tutorial bàsic per començar a fer servir l'Scratch.

El llenguatge, més que un instrument de comunicació

DESCRIPCIÓ

No és senzill definir segons quins conceptes: amor, bellesa, intel·ligència... I, fins i tot fent referència a elements pròpiament lingüístics, definir segueix sense ser gens senzill.

El llenguatge és un element imprescindible en processos
com el pensament, la memòria o la comunicació

Com definiries, lector, què és el llenguatge? 

Pensant en com definir-ho, una de les primeres paraules que ens ve al cap és comunicació. Innegablement, el llenguatge no es pot concebre sense la seva dimensió comunicativa. Però cal anar més enllà, perquè el llenguatge no és únicament una eina de comunicació. 

Després de llegir un article de Jesús Tuson, vam fer una recopilació de les diferents funcions que té el llenguatge: 

• És un mitjà d'expressió i de comunicació propi dels éssers humans, diferenciat del que posseeixen altres animals tant quantitativament (s'organitza a diferents nivells i ens permet expressar un nombre il·limitat de sensacions, situacions, idees...) com qualitativament (comporta creativitat i ens permet al·ludir a coses i esdeveniments en la seva absència - fenomen conegut com a parla desplaçada). 

• Amb la llengua, organitzem el nostre entorn. La comunicació no seria possible sense aquesta organització i reducció que fem del món a través del llenguatge. 

• Davant l'etern debat "què va aparèixer abans, el llenguatge o el pensament?", Tuson dóna raons per argumentar que tots dos són complementaris: sense la base d'una constitució cerebral mínimament adequada no és possible el llenguatge, i en total abscència del llenguatge no apareixen indicis d'intel·ligència. Per tant, es dedueix que l'evolució paral·lela de tots dos factors ha permet el desenvolupament humà. 

• El llenguatge (sempre concentrat en una llengua) és el suport bàsic de la memòria. Això es veu reflectit en la memòria col·lectiva (conservada en mites i llegendes transmesos a través d'una llengua, sigui oral o escrita), l'acumulació científica i tècnica (transmesa de generació en generació a través d'alguna llengua pròpia) i la identitat personal (el llenguatge permet la permanència del "relat" intrasferible que és la nostra pròpia vida). 

• El llenguatge fa possible l'autoexpressió perquè permet el discurs intern: no desenvolupem els nostres pensaments al marge de la llengua. 

• Tota expressió humana pot trobar la seva traducció en el llenguatge, mentre que no tota expressió lingüística pot ser abocada al llenguatge visual. 

EL LLENGUATGE ÉS...

1.  Un mitjà o instrument de comunicació, el més extens de tots els que disposem. 
2. El factor bàsic que ens constitueix com éssers humans perquè fa possibles el discurs abstracte i la parla desplaçada. 
3. L'eina amb què endrecem tant les experiències que observem a l'entorn com aquelles que s'originen en nosaltres mateixes.
4. Un element essencial en la constitució del pensament. 
5. El suport de la memòria. 
6. Una eina que ens permet l'expressió lliure i interior, i és la causa del diàleg que mantenim amb nosaltres mateixos. 

Un cop ens familiaritzats una mica més amb com d'extens i d'important arriba a ser el llenguatge, us presento un breu resum de les 4 grans habilitats lingüístiques (que vindrien a ser les "coses" que podem fer amb el llenguatge) que es treballen al llarg de les diferents etapes d'escolarització:

1. LLEGIR: és el procés a través del qual es comprèn un text escrit. 

2. ESCRIURE: procés a través del qual es produeix un text escrit significatiu. 

3. PARLAR: expressar el nostre pensament mitjançant el llenguatge articulat de forma coherent, clara i amb correcció i adequació a la situació comunicativa. 

4. ESCOLTAR: comprendre un missatge a partir d'engegar un procés cognitiu de construcció de significat i d'interpretació d'un missatge o discurs pronunciat oralment. 

Per a dominar a fons aquestes 4 habilitats lingüístiques, és necessària una competència comunicativa, terme que apareix als anys 70 per Gumperz i Hymes i que es defineix com "la capacitat que abraça tant el coneixement de la llengua com l'habilitat per utilitzar-la". L'adquisició d'aquesta es configura a partir de l'experiència social, les necessitats i motivacions i l'acció. Aquesta competència comunicativa té 4 components:

• Competència lingüística / gramatical: domini del codi lingüístic (a nivell fonològic, nivell morfològic, nivell lèxic, nivell sintàctic i nivell semàntic).

• Competència sociolingüística: fa referència a les situació comunicativa, a les regles socioculturals d'ús (segons els participants, el propòsit...)

• Competència discursiva: habilitat de produir i interpretar diferents tipus de discursos en qualsevol gènere i interpretar i produir textos coherents i cohesionats.

• Competència estratègica: fa referència a l'habilitat d'utilitzar estratègies de comunicació verbal i no verbal per millor l'efectivitat de la comunicació o compensar les interrupcions que poden sorgir, a causa de diferents variables d'actuació o d'insuficiències en una o vàries competències.

REFLEXIÓ

El llenguatge és imprescindible per tots els motius ja esmentats. Però, en som realment conscients? Crec que el primer problema és que molt sovint confonem termes, i per això m'agradaria aprofitar aquest blog per fer una petita aclaració aprofitant els meus apunts de Lengua castellana y literatura I (editorial Edebé) de batxillerat:

• El llenguatge és la facultat de l'ésser humà per a comunicar-se. 
• La llengua és el sistem de signes utilitzat per una comunitat per a comunicar-se. 
• La parla és la manera individual com s'utiliza la llengua. 
• El dialecte és la modalitat d'una zona amb variants significatives en l'ús d'una llengua. 

El llenguatge és l'inici de la cultura

El llenguatge és l'inici, és la premisa sense la qual no tindríem comunicació, llengües, memòria... Cultura, al cap i a la fi. El llenguatge és aquest mar immens i infinit en el qual suren tots els diferents elements lingüístics que ens permeten dur a terme les 4 habilitats lingüístiques. 

Per això crec que és del tot essencial  tenir cura tot allò relacionat amb el llenguatge. És el pilar del nostre món, tot i que estigui amagat. 

Fins i tot el llenguatge matemàtic (xifres, no paraules) és un llenguatge. 

Cal donar importància a les 4 habilitats:
llegir, escriure, parlar i escoltar

Tot ho volem reduir a paraules, ens costi més o menys. És per això que cal donar molta importància des de l'inici i fins al final (millor si no hi ha final) de l'escolarització a les diferents habilitats lingüístiques, sense menysprear-ne cap. Sovint es dóna molta importància a la lectura i a l'escriptura. I són essencials, és evident, però són també essencials parlar correctament i saber escoltar. No ens ha d'espantar el repte que "siguin més díficils de treballar", perquè això no fa desaparèixer la necessitat. 

AMPLIACIÓ

Per postres, et vull deixar, lector, un article sobre eines 2.0 per a l'ensenyament i l'aprenentatge de les habilitats lingüístiques.