Punt i seguit

Fins aquí el primer semestre! Ha estat una experiència enriquidora el fet de tenir aquest blog (i mantenir-lo!), perquè alhora que repassava continguts apresos, hi reflexionava i buscava ampliar-los. A més, ha estat tot un descobriment la de possibilitats que ofereix un blog, com interactuar amb els meus companys a través dels comentaris, aprendre com inserir vídeos i presentacions... 

Aquí es tanca l'etapa de continguts de GITIC i COED, dues assignatures que a primera impressió em van semblar llunyanes però que he trobat complementàries en més d'un aspecte. 

Però malgrat aquesta etapa es tanqui, no la considero el tancament definitiu d'aquest blog, sinó més aviat un punt i seguit. Qui sap amb què ompliré aquesta caixa de records i experiències didàctiques després?

Vull aprofitar per agrair tots els comentaris de tots vosaltres, lectors, perquè heu ajudat a que aquest projecte que al principi semblava tan petit s'anés fent gran. 

I per a desitjar-vos un bon any 2014, agafo una costum de la meva companya Alba Perramon i us deixo amb una cançó per entrar bé en aquesta nova etapa. Es tracta d'una versió de la sèrie de televisió "Smash" de la cançó original dels Zombies titulada "This will be our year" ("Aquest serà el nostre any"). 

Gràcies!

Aprenent a ser oradors

DESCRIPCIÓ

Tots, en algun moment, ens trobem en una situació
on hem de parlar en públic

Parlar bé en públic no és un do innat. Sí, sempre hi haurà gent que hi tindrà més predisposició, com també sempre hi haurà gent que jugarà millor al futbol que als escacs. Però no és una habilitat màgica que o bé es té o bé no és té. És una tècnica que, com tota tècnica, es pot perfeccionar i millorar a partir de la pràctica i partint d'unes bases i, sobretot, d'una predisposició. 

En aquesta entrada et parlaré, lector, d'allò que he après sobre com ser una bona oradora gràcies a la lectura del llibre Com parlar bé en públic, escrit per la llicenciada en Ciències de la Informació Joana Rubio i l'escriptor i llicenciat en Filosofia Francesc Puigpelat.

Es tracta d'un manual molt complet amb nombrosos exemples i consells sobre l'art de la retòrica que tant ens espenta a molts i tan inevitable resulta.

Un cop finalitzada la lectura, i treballant en petits grups, vam elaborar un decàleg sobre allò més important a tenir en compte a l'hora de parlar en públic: 

1. Cal tenir un guió ben estructurat i coherent (diferenciant la introducció, desenvolupament i concusió). 

2. Tenir present el públic en tot moment (no podem fer el nostre discurs completament aliens a la realitat que ens envolta, l'hem d'anar adaptant a l'audiència).

3. Mostrar la màxima naturalitat possible (malgrat els nervis). 

4. Demostrar una actitud positiva: començar amb un somriure. 

5. Remarcar les idees principals (repetint-les, posant-hi més èmfasi a partir del to...)

6. Ser conscient del propi llenguatge corporal (mans, veu, mirada...).

7. Fer una introducció potent per a captar l'atenció del públic. 

8. Parlar amb frases curtes, simples. 

9. Tenir molta cura de la correcció lingüística. 

10. Utilitzar suports audiovisuals adequats però sempre com a un simple suport (trobar l'equilibri perquè allò que es mostra no distregui del discurs sinó que el complementi).

REFLEXIÓ

Cal no veure l'audiència com un enemic

Sincerament, abans de llegir aquest llibre estava convençuda que parlar en públic era una habilitat que només les persones més extrovertides, amb una facilitat innata, posseïen. I també que els nervis eren una maledicció de la qual ningú que la pateixi no es pot escapar, i els únics que en sortiran ben parats són aquells que no els tenen des d'un bon començament. 

Però aquest manual, molt recomanable, et va desmentint aquest mite pàgina a pàgina. El més encoratjador és la manera com ho expressen: no parlen dels oradors com a uns éssers especials, sinó que els autors es dirigeixen directament a tu, lector, com a orador, perquè oradors i comunicadors ho som tots. 

És clar que els nervis no es poden controlar. El més important és, com totes les pors, assumir que existeix i intentar treballar a partir d'aquest. La preparació és indispensable. Una vegada segurs de què volem dir i tenir clar com ho volem dir, la resta sorgeix de manera més fluïda. 

Crec que és important remarcar una frase del llibre: "No és el mateix parlar que comunicar-se". No es tracta de saber trobar les paraules més tècniques i exactes, sinó de fer arribar el missatge que volem fer arribar. Si ho aconseguim, haurem assolit l'èxit desitjat.

Això fa referència al concepte de competència comunicativa, en especial a les competències discursiva i estratègica.

Per acabar aquesta reflexió, lector, et vull deixar amb alguns consells pràctics que ens ofereix aquest llibre per controlar el nerviosisme, que és, segons el meu parer, el gran enemic a què ens enfrontem quan parlem en públic:

• Si falla la veu, cal aclarir la gola i beure aigua
• Fer unes passes
• Respirar profundament i lentament abans de començar
• Somriure, perquè es relaxin emissor i receptor
• Buscar contactes visuals agradables
• Dominar el principi i el final
• Començar parlant a poc a poc
• Arribar al lloc del discurs una mica abans, per establir contacte amb el públic i conèixer-lo

AMPLIACIÓ

El periodista i escriptor català Carles Capdevila ha rebut
aquest any el Premi Nacional de Comunicació

Com a aplicació pràctica sobre ser un bon orador i què implica ser un bon comunicador, vam triar, en petits grups, un personatge que consideréssim un bon comunicador i donar arguments que defensessin la nostra tria. 

En el nostre cas (amb l'Anna Julià, la Mireia Mandicó, la Marta Moll i l'Alba Perramon) vam escollir el periodista i escriptor català Carles Capdevila. Vam fer una selecció d'articles, conferències i tuits per a demostrar que era un bon comunicador tant a nivell escrit com oral i digital. 

Alguns dels motius que vam trobar van ser: 

• El seu bon ús de l'humor 
• Aprofita anècdotes personals per a fer-se més proper
• Introduccions entretingudes
• Postura natural
• Llenguatge proper, amb alguna expressió col·loquial però sempre dins el registre formal
• Presenta sempre prèviament l'estructura del seu discurs

Perquè te'n puguis fer una millor idea, et deixo amb la presentació que vam elaborar a través de l'eina Pearltrees per a desar i compartir marcadors socials.

Competència digital

DESCRIPCIÓ

Els temps canvien. A principis del segle XX, no semblava imprescindible aprendre a escriure a màquina o dominar l'anglès, i avui dia són dos requisits indispensables en qualsevol tipus de feina. Per a ser membres plenament funcionals en aquesta societat del segle XXI, es requereixen uns coneixements bàsics en l'ús de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). Aquestes competències, que s'inclouen dins les competències bàsiques dels currículums educatius de les diferents etapes, no es limiten únicament a les noves generacions que s'eduquen a les escoles: també afecta a la població adulta, i especialment els mestres, perquè són esl encarregats d'ajudar a adquirir aquestes competències als infants. Aquest procés d'adquisició és el conegut com alfabetisme digital. 

A continuació t'ofereixo, lector, una presentació sobre els documents de referència (elaborats per la UNESCO i l'INSTE) sobre quines haurien de ser las competències TIC en els alumnes i especialment en els docents.

REFLEXIÓ

Les competències digitals són necessàries a tot el món
i van guanyant protagonisme

L'alfabetisme digital és una necessitat contemporània en tota la població, perquè les noves tecnologies són cada cop més habituals i necessàries en tota sèrie de tràmits quotidians (gestió de les comptes bancàries, comunicació amb la feina a través de correu electrònic, recerca d'informació...).

És molt important que, com a mestres, en siguem plenament conscients. Tampoc no es tracta de voler fer totes les lliçons amb l'ajuda dels ordinadors o d'introduir-los a les aules en totes les matèries des de P-3, però sí que ho hem de tenir present en tot moment, en cada planificació d'objectius que fem. 

Però una altra cosa que hem de considerar és que, per assolir plenament aquestes competències, no és suficient amb ser espectadors o consumidors passius de tot allò que la blogosfera educativa ens pot oferir. Un cop adquirim uns coneixements bàsics (que anirem ampliant amb el temps) i utilitzem activament els recursos adequats que considerem, hem de ser capaços de ser generadors de continguts, de la mateixa manera que per a ser curados de continguts no n'hi ha prou amb llegir i desar. 

AMPLIACIÓ

De postres, et vull deixar, lector, amb un episodi del programa de TV3 "Mestres" que tracta sobre la importància de la incorporació de les noves tecnologies a les aules i com cada cop hi són més presents, de la mateixa manera que els mestres necessiten una bona formació per a assolir les competències digitals necessàries.

Un nou món a descobrir: les PDI i els iPad a les aules

DESCRIPCIÓ

Com a punt i final a la Setmana de pràctica i reflexió educativa (setmana durant la qual els alumnes de primer curs vam poder visitar diferents escoles, acompanyar un alumne de tercer durant dos dies en les seves pràctiques i que també va comptar amb conferències molt interessants per part de mestres com Jaume Cela o dues mestres que practiquen una metodologia innovadora en l'àrea de matemàtiques basada en les intel·ligències múltiples), vam assistir a una conferència sobre l'aplicació actual de les noves tecnologies a les aules. La primera part, a càrrec de Miquel Amor, va estar centrada en les pissarres digitals interactives (PDI) i la segona part, a càrrec de Marta Palet i Jordi Bigas, ens va mostrar la realitat dels iPads a les aules. 

Esquema de l'estructura d'una PDI

La finalitat de qualsevol tecnologia és millorar i facilitar qualsevol procés que ja s'està fent. En el cas de les escoles, la pissarra digital interactiva (PDI) és una eina que permet facilitar processos com presentacions, cerca i tractament de la informació i també creació de continguts. 

Un gran problema que apareix amb l'ús de les tecnologies és que se les tracta a partir de conceptes antics que confonen els infants. La PDI té l'origen en la pissarra tradicional, però la PDI ja no és aquella placa de pedra on s'escriu amb guix. És molt més: és una finestra al món. És una evolució de la pissarra que incorpora un projector i que està connectat a un ordinador que permet accedir a internet. No incorpora gaire en termes de navegació però sí de metodologia. 

Aquesta eina presenta un gran potencial en moltes activitats, especialment en presentacions i activitats interactives amb els alumnes. Però aquest potencial no ha de esdevenir una obligació de convertir les pissarres digitals en el centre del procés d'ensenyament-aprenentatge. Cal saber trobar el moment adequat i l'activitat adequada, com un racó, per exemple. 

L'iPad és una eina que va començar com a complement
als racons i que cada vegada guanya més protagonisme

A continuació, els mestres de l'escola Mare de Déu de la Mercè de Sant Feliu de Llobregat van presentar el seu projecte innovador com un projecte comú, un camí que emprenien mestres, alumnes i famílies, que va començar amb les PDI i els ordinadors (projecte 1x1 a Secundària) i va continuar amb els iPad. 

La introducció dels iPad apareix com una alternativa per a facilitar la interacció dels alumnes, que en el cas de les PDI resultava menys accessible (només pot haver-hi un nen a la PDI i la resta miren). 

Aquesta nova tecnologia portàtil resulta beneficiosa tant per als alumnes, perquè és entretinguda i de fàcil manipulació, com per als mestres, perquè els facilita el procés d'avaluació de manera immediata. 

S'utilitzen especialment en els racons amb petits grups. Els nens ho conceben com un joc però és molt més que un joc, perquè experimenten i aprenen. Hi ha una gran preparació prèvia tant de formació dels mestres com de preparació de les activitats i apps utilitzades en els racons (l'iPad és un molt bon complement, però no serveix per a tot).

Després de l'explicació, ens van mostrar diferents materials didàctics que havien creat els propis mestres de l'escola d'acord amb els objectius i les necessitats reals que volien cobrir. 

Aquest procés d'introducció dels iPad a les aules, com el de les PDI, és un procés progressiu. Requereix una formació i una reflexió intensiva per part dels mestres. Ha començat a aplicar-se a infantil i cicle inicial, i aviat s'incorporarà a cicle mitjà (els mestres estan en procés de formació), i allò que en un inici només servia per a fer racons ha anat guanyant cada vegada més protagonisme (com en projectes). 

REFLEXIÓ

Les PDI són eines que, com totes,
tenen avantatges i també inconvenients

Les noves tecnologies resulten una novetat fascinant. Quin món de possibilitats infinites! Però aquest entusiasme no pot nublar el raonament necessari que implica aquesta nova metodologia. 

Tota eina, material, metodologia, tècnica presenta avantatges i inconvenients. Encara no ha aparegut la fórmula perfecta (si arribés el dia que aparegués, deixaríem de buscar-ne alternatives). I això cal tenir-ho molt present i no deixar-se emportar. 

Les PDI són molt recents, i això vol dir que, malgrat tot allò bo que poden oferir-nos, encara els queda un llarg camí. I aquest camí és llarg tant per a les pròpies pissarres (els seus sistemes de navegació, la cal·libració poc exacta, el fet que només la pugui utilitzar un usuari, les ombres...) com per als mestres (cal una formació exhaustiva i un nou replantejament pedagògic en els continguts que s'hi treballen). 

Les tecnologies a les aules són una realitat innegable

Un cop conscients d'aquest llarg camí que ja hem començat, el més important és acceptar un fet innegable: les noves tecnologies formen part de les aules. És així. I com a mestres ho hem d'acceptar, perquè és la realitat que ens trobarem quan entrem al món de la docència. Això no vol dir, però, que a partir d'ara desapareixeran els fulls i els llibres i tot aprenentatge es donarà a través d'una pantalla. 

Tenim una tendència a aferrar-nos al passat, malgrat que com a alumnes que han passat gran part de la seva escolarització al segle XXI ens sentim més "moderns" que ningú. Com que som novells, tenim por a fer alguna cosa que no sabem si funcionarà i tenim una gran tendència a intentar repetir allò del passat que sabem que ha funcionat. Hem d'aprofitar-nos d'aquesta experiència personal per a trobar aquesta unió entre tradició i avantguarda i ser conscients que els quatre anys de formació a la facultat no són res més que la base d'un edifici que anirà creixent i creixent amb el temps.

AMPLIACIÓ

Com a ampliació, lector, et deixo amb diferents eines que vam treballar a GITIC quan vam experimentar, molts de nosaltres per primera vegada, amb les PDI. 

• Smart: programa per a utilitzar les PDI. Es pot fer servir online o descarregar-lo a un ordinador per a preparar sessions des de casa. 
• Tiching: cercador de recursos educatius
• Alexandria: eines i recursos de PDI fetes per mestres i compartides per als mestres
• Genmatic: un recull de recursos multimèdia organitzats per àrees i nivells

També et recomano que visitis la web de l'Escola Mare de Déu de la Mercè de Sant Feliu de Llobregat, on trobaràs materials i exemples de l'ús de les PDI i els iPad a l'aula.

Comunicació no verbal: com ho dic

DESCRIPCIÓ

Després de llegir aquest fragment d'un llibre de Sebastià Serrano, i ampliant-lo amb el llibre Com parlar bé en públic (Rubio, J. i Puigpelat, F.; 2000) i el treball d'Identitat i Territori realitzat conjuntament amb la Marta Moll sobre la quinèsica corporal i virtual, m'agradaria deixar-te, lector, un resum sobre la importància de la comunicació no verbal i com, sovint, les paraules no són les que donen més informació.

GRAMÀTIQUES DEL SILENCI, S. SERRANO

Primerament, et deixo amb un resum (realitzat com a activitat de classe amb l'Alba Perramon, la Marta Moll i la Clàudia Miramunt) del primer article esmentat:

El llenguatge verbal és relativament “nou” en comparació amb el llenguatge no verbal, però no per això és menys eficaç. Sovint ens trobem en situacions en què rebem estímuls, els processem i hi donem resposta gairebé de manera inconscient, cosa que ens estalvia els compromisos que ens provocaria intentar trobar una resposta adequada a través de les paraules.

L'estructura del llenguatge segons Merhabian (1972)

El llenguatge, definit quantitativament per Merhabian el 1972, presenta la següent estructura: 7 % d’aportació informativa verbal, 38% d’aportació informativa per les qualitats de la veu i 55% és comunicació no verbal (expressió de la cara, vestit, mirades, gestos…). Per tant, la major part d’informació sobre l’entorn de qualsevol situació comunicativa ens arriba per via no verbal.
Els signes no verbals resulten, a més, ser els millors indicadors a l’hora d’avaluar l’èxit d’una interacció comunicativa. 

La força i l’impacte de la veu també compleix una funció important dintre de la comunicació no verbal. Aquest tipus de comunicació ens informa sobre l’estat de les nostres emocions, sobre l’estat general del nostre cos i sobre les nostres actituds, i val a dir que seria impossible fer arribar aquest tipus d’informació a través del llenguatge.
 
A l’hora de donar informació, la comunicació verbal i no verbal tenen uns papers força diferenciats: la comunicació verbal ens ajuda a descriure l’espai exterior (tot el nostre entorn) i per descriure la nostre identitat personal (estat d’ànim, desitjos, emocions) fem servir la comunicació no verbal. 

PROJECTE D'IDENTITAT I TERRITORI: 

LA QUINÈSICA CORPORAL I VIRTUAL

Per anar una passa més enllà, en el projecte d'Identitat i Territori vàrem investigar com aquesta comunicació no verbal, a simple vista universal, també té uns trets identitaris culturals, tant físicament com en el llenguatge virtual. 

Primerament, calia definir el terme quinèsica. Aquest terme va ser creat per l'antropòleg americà Ray Birdwhistell i serveix per a designar la disciplina que estudia els gestos, la postura, l'expressió facial, la mirada, el contacte corporal... 

Per a fer l'exposició més dinàmica i mostrar alguns exemples, vam requerir l'ajuda de 4 voluntaris. Els vam fer interpretar unes escenes per a poder analitzar el seu llenguatge corporal. Alguns dels trets que vam remarcar van ser la manera de caminar (amb pas ferm indica seguretat, arrosegant els peus inseguretat), els moviments de les mans (a les butxaques són signe d'incertesa, fent ritmes sobre una superfície són signe d'impaciència...). 

Per a descobrir les diferents particularitats culturals, vam investigar sobre la manera de saludar-se a diferents països i, concretament, els petons. Vam acabar configurant un mapa: a Espanya ens saludem amb dos petons, a França i Itàlia amb tres, al Regne Unit amb un, a EE.UU amb un petó però únicament si és la nostra parella... 


Una dada curiosa: a Rússia, entregar un ram amb un nombre imparell de flors es considera un signe d'afecte i amistat, mentre que si el nombre de flors és parell es relaicona amb la mort (perquè es reserven per als funerals). 

A Rússia, el nombre de roses d'un ram
té una implicació no verbal

En l'àmbit virtual, vam trobar diferències en el llenguatge de les emoticones, que permeten expressar emocions a partir de tipografies, com per exemple: 

• Felicitat --> :) [occidental] ; (n_n) [oriental]
• Gelosia --> 8(>.<)8 [oriental]

COM PARLAR BÉ EN PÚBLIC, de J. Rubio, J. F. Puigpelat

El llenguatge no verbal sempre
és present i important

Ja que tornaré a fer referència a aquest llibre en un altra entrada, no m'hi entretindré gaire.

Bàsicament, vull mencionar, un cop llegit aquest manual per a bons oradors, que el llenguatge corpral resulta essencial a l'hora de dirigir-se a un públic, més fins i tot que el missatge en qüestió. Com a oradors, hem de fer que el nostre discurs sigui creïble, i per fer-ho hem de demostrar seguretat, confiança, no deixar entreveure cap indici de dubte o nerviosisme.

El silenci és tan important com les paraules

Un detall amb el qual em quedaria del llibre és la importància que dóna als silencis i les pauses (en llegir aquests capítols, em venia al cap l'article de Gramàtiques del silenci).

Tant important és saber controlar les paraules com els moments en els quals no n'hi ha. S'han de fer els necessaris (no parlar sense parar) i en els moments oportuns (després d'una idea clau, per exemple, perquè l'audiència pugui assimilar-la i reflexionar-hi).

REFLEXIÓ

La concepció de la comunicació no verbal és molt contradictòria: d'una banda, la reservem a un segon pla perquè donem més importància a les paraules, al què diem; però, d'una altra banda, és habitualment el primer en què ens fixem. Quantes vegades ens hem evadit mentre un professor (o qualsevol orador) proseguia amb el seu discurs i hem observat la seva postura, els seus tics,... sense escoltar ni una sola de les paraules que deia?

Hi ha d'haver sintonia entre el què i el com

El llenguatge no verbal és essencial per aquest motiu: és el que pot fer que el nostre oient ens escolti o no. Per això cal tenir-lo present en tot moment (sense que mai no arribi a ser una obsessió tan primordial que ens faci desentendre'ns del discurs pròpiament dit). Davant de qualsevol circumstància, sigui una entrevista de feina o una conferència, el que cal recordar i demostrar (malgrat un s'estigui morint de nervis per dins) és seguretat, positivisme i naturalitat. 

Tampoc no es tracta de deixar de banda el missatge. Malgrat els percentatges, el contingut d'allò que diem amb paraules també té un pes molt important. Són importants tant el què com el com, però cal tenir sempre present que han d'anar sempre lligats. La bona complementarietat i sintonia entre ambdós són el que garantiran l'èxit comunicatiu. 

AMPLIACIÓ

Per postres, us deixo amb el Prezi que vam elaborar amb la Marta sobre la quinèsica corporal i virtual, així com un enllaç a un document amb un recull d'articles i adreces d'interès i curioses que vam utilitzar per a elaborar el treball. 

Educar la mirada: una necessitat contemporània

DESCRIPCIÓ

Com a espectadors, sovint veiem però no mirem

De la mateixa manera que no és el mateix sentir que escoltar, no és el mateix mirar que veure. I en l'era tecnològica actual, la passivitat de mirar allò que ens ofereixen els mitjans de comunicació (ja siguin programes d'entreteniment o informatius) esdevé cada vegada més perillosa. 

En aquesta entrada us parlaré sobre la necessitat d'educar la mirada en el món de la comunicació audiovisual, amb idees extretes d'una entrevista al catedràtic de Ciències de la Comunicació Guillermo Orozco. 

Ser audiència no vol dir que sabem com ser audiència. Saber ser un bon espectador, amb criteri propi, és un aprenentatge que es va adquirint al llarg de la vida. No per tenir accés a internet sabem com navegar-hi correctament. Que ens donin una bicicleta i saber muntar-la són conceptes diferents. 

Veure significa reconèixer imatges i donar un significat a aquestes. Però hi ha tot un seguit de missatges més ocults que no s'aprecien a simple vista i que hem de ser capaços de percebre. Com a espectadors passius, adoptem la perspectiva que ens ve donada. Es requereix d'un entrenament, que s'ha d'iniciar amb l'educació a les escole,s per a poder veure més enllà. 

Allò que veiem a través d'una lent és una porció molt ínfima de la realitat. No podem consumir allò que ens arriba com si ho estiguéssim veient a través d'una finestra sense vidre. No, la finestra té un vidre i això vol dir que hi ha coses que no apreciem, que el que veiem no és una fotocòpia exacta de la realitat. Això que ara, lector, creus tenir molt clar, sovint és un concepte que l'audiència general passa per alt en el moment que trien veure i no mirar.

Què fer al respecte? Hi ha una responsabilitat compartida a tres bandes. En un primer nivell més immediat, per l'escola i la família. Són les primeres institucions que han d'ajudar l'infant a entendre i a distingir allò que veu, a discernir allò bo i allò no tan bo, allò creïble i allò que no ho és. Però també hi ha una responsabilitat molt important, afirma Orozco, i és la dels mitjans de comunicació. La seva tasca no s'acaba en informar o entretenir, sinó que han de ser conscients del rol educatiu que tenen en els infants, rol que no poden negar, i actuar conseqüentment. 

Malgrat que actualment sembla que sí que es reconeix aquest paper fonamental de les noves tecnologies, encara hi ha una manca d'aprofitament i de comprensió. No és suficient amb una educació instrumental (com s'utilitza) sinó que cal anar més enllà i aprofundir sobre la nova lògica, la nova manera de raonament que ha aparegut amb aquest canvi. Es té la falsa sensació que utilitzant les noves tecnologies a les aules ja "s'han modernitzat", quan encara queda un llarg camí. 

REFLEXIÓ

Els pares haurien d'estar presents quan l'infant miri

Aquesta entrevista al doctor Orozco m'ha obert els ulls (i mai millor dit!). Trobo que l'alfabetització en l'àmbit audiovisual està força descuidada pels tres agents principals: família, escola i mitjans audiovisuals. El gran problema és que és necessària la col·laboració de tots tres perquè l'educació de l'infant, d'aquest nou espectador, sigui completa, i aquest consens sembla lluny d'arribar. 

A l'escola, crec que és molt important que els mestres no es trobin mai en una posició massa "desconnectada" de la realitat. La televisió, per exemple, no hauria de ser un enemic que entreté els nens i els roba temps que podrien dedicar a fer deures. El mestre l'hauria d'aprofitar, interessar-se de què veuen els nens i intentar generar situacions d'aprenentatges, preguntes que suscitin a la reflexió a partir d'un element quotidià de la vida de l'infant. 

A casa, no em sembla correcte el comportament d'aquells pares que deixen "aparcat" el nen davant la pantalla. Per molt que sigui veient una pel·lícula Disney. És important que l'infant estigui acompanyat, que hi hagi algú responsable al seu costat que amb qui poder comentar allò que vol, fer preguntes. A més, la programació actual de molts canals no és adequada ni tan sols en horaris protegits; podrien veure "qualsevol cosa" i pensar que allò és el correcte i habitual. 

M'agrada un comentarid el doctor Orozco sobre els "making off" de les pel·lícules. A més d'interessants, tenen una funció reveladora: demostren a l'espectador que hi ha alguna cosa més, que algú ha decidit que allò es vegi d'aquella manera. Treu la bena dels ulls de l'espectador. 

AMPLIACIÓ

Com a ampliació, et deixo, lector i espectador, l'entrevista a Guillermo Orozco en què m'he basat per a fer aquesta entrada.

Qui ets, tu? El món de la descripció

DESCRIPCIÓ

És curiós que aquesta entrada, que tractarà sobre la descripció, inclogui un apartat titulat "descripció". I és que la descripció és una forma de text (o discurs) molt present en el nostre dia a dia, tot i que sovint no ens parem a pensar-hi. 

Aquesta seria un exemple de descripció objectiva:
el més fidel a la realitat possible

Però què implica, exactament, descriure? Descriure és endreçar i enllaçar les paraules adequades per a poder representar a través de llenguatge qualsevol cosa, des de persones, llocs, animals, idees fins a fets històrics o sentiments. A través de diferents mots (noms, expressions i molts, molts adjectius), proporcionem informació característica sobre allò que volem que el receptor entengui. El nostre objectiu pot ser doble: o bé que el nostre lector o interlocutor tingui una imatge clara i vívida d'allò que describim de la manera més exacta i fidel a la realitat possible (descripció objectiva), o bé que l'altre vegi a través de la nostra mirada allò que nosaltres veiem i com ens sentim quan ho veiem (descripció subjectiva). 

Podem trobar descripcions a tot tipus de text i àmbits: en el camp de les ciències (on la precisió i el vocabulari són molt tècnics), en els articles periodístics (especialment en les cròniques que relaten uns fets), i en textos literaris (què serien, les novel·les, sense unes descripcions exhaustives per ambientar el lector en la pell del personatge i el context de l'escena?).

Hi ha molts tipus de descripcions, i algunes tenen més "llibertat estructural" que d'altres (les literàries, per exemple, no tenen res a veure amb les científiques en quant a ordre i estil). Els tres procediments habituals a l'hora de dur a terme la descripció sol ser: 

1. Idear: explorar la situació. Què volem explicar? A qui? Amb quin objectiu? Com és això que volem descriure? Amb què ho podria comparar o relacionar?
2. Ordenar: el grau de formalitat estructural dependrà molt del tipus de descripció (una descripció literària, per exemple, presenta molta més llibertat en l'estructura i l'estil que una descripció científica o tècnica). Sigui com sigui, hi ha d'haver un ordre clar perquè el lector pugui tenir una idea clara i definida del que s'està descrivint. 
3. Textualitzar: la redacció del text ha de ser molt meditada, decidint amb cura les paraules més adequades i adaptant aquestes al tipus de descripció (utilitzarem un vocabulari molt tècnic en les descripcions científiques i en les literàries, en canvi, utilitzarem recursos retòrics, per exemple). 

REFLEXIÓ

Acudit gràfic sobre les dificultats de descriure
("Va ser... Ah, les paraules no ho poden desciure!"
"N'estàs segur? Això és el que fan...")

Com ja he comentat a l'inici del primer apartat, no solem adonar-nos de com de present arriba a estar la descripció a les nostres vides. És un procés molt habitual però alhora molt complex. De la mateixa manera que necessitem el llenguatge per a pensar, el necessitem per a descriure. Però, com trobar les paraules adequades? 

Sovint, especialment en el cas dels sentiments i les emocions, ens costa trobar la paraula exacta que poguem relacionar amb aquella sensació exacta. Per això és molt important treballar la descripció al llarg de totes les etapes escolars: és un mètode d'expressió bàsic. A mesura que creixem i madurem, el nostre pensament esdevé cada cop més abstracte, i cada cop necessitem més vocabulari per expressar més coses. 

Un dels motius pels quals gaudeixo tant llegint novel·les és pels diferents estils que tenen els autors de descriure. La tria que fan dels adjectius, les metàfores, les personificacions, etc. són molt interessants. No hi ha una única manera de descriure un objecte, i la manera com es faci pot atrapar el lector, despertar-li emocions, o bé deixar-lo indiferent.

Un dels autors que més gaudeixo llegint és Carlos Ruiz Zafón, no tan sols per les seves històries (molt recomanables, per cert) sinó per la manera que té d'ambientar-les i transportar-te a la seva atmosfera fosca i emboirada. Aquí et deixo, estimat lector, un fragment de la seva obra més popular, L'ombra del vent: 

La plaça de Sant Felip Neri és només un respirall en el laberint de carrers que tramen el barri gòtic, oculta rere les antigues muralles romanes. Els impactes del foc de metralladora dels dies de la guerra esquitxen els murs de l'església. Aquell matí, uns quants nens jugaven a soldats, absorts en el seu joc i estranys a la memòria de les pedres.

(Fragment de L'ombra del vent, de Carlos Ruiz Zafón. p 106)

Les paraules són màgiques. Col·locades d'una certa manera, amb uns certs punts i comes, són capaces de crear tot un món. 

AMPLIACIÓ

Com a exercici de COED, havíem de treballar la descripció des de dues vessants diferents: descriure un dels nostres companys de manera gràfica i també de forma escrita. La descripció gràfica, però, havíem de ser capaços d'explicar-la davant dels nostres companys en la nostra exposició particular titulada "Qui ets, tu?", així que en el fons seguíem sent depenents de les paraules. 

Aquest va ser el meu projecte de descripció gràfica: es titula "Anar a dormir d'hora i llevar-se de matí, tan bo és al desembre com a l'abril". L'objecte de la meva descripció és la meva amiga i companya Alba Perramon. El que volia destacar, amb un toc d'humor, és la seva capacitat (voluntària o no) de matinar ben d'hora pel matí (gairebé cada dia ens trobem les dues a les vuit del matí a la cafeteria, i venint de la Catalunya central!), i per això vaig utilitzar una fotografia d'un dels gots de paper per al cafè que tenim a la cafeteria. 

 El segon projecte, el de la descripció escrita, el vaig fer de la meva altra amiga i companya Eve. Teníem molta llibertat en el format (un anunci, un poema, una cançó...) i jo vaig triar un relat descriptiu que captava un dels seus trets més característics i entranyables: la seva preferència pel color rosa, molt representativa del seu caràcter dolç. 

LA VIDA EN ROSA - E

La vida de l'E és rosa en la seva totalitat. I no és perquè no li agradi el món on viu i se l'hagi d'imaginar diferent; senzillament, li agrada pintar-lo de color de rosa, perquè així és més agradable, menys seriós. Pensa que el dia a dia ja és prou gris com per resignar-se a veure'l també d'aquesta manera.
Es lleva cada dia i el primer que arriba als seus ulls mig oberts és el to rosat de les parets o de la coberta del seu mòbil, que fa el servei de despertador. Sempre esmorza un got de llet amb la tassa rosa que li va reglar la seva àvia quan era petita.
És abril, però encara fa fred, així que decideix agafar la seva bufanda rosa de llana. Mentre passeja pels carrers de Barcelona, ciutat que tota ella és per a E el seu racó preferit en el món sencer, passa per davant d'una pastisseria i decideix, en un impuls llaminer, comprar-se una bossa de núvols de sucre. La ràdio posa la banda sonora particular a aquest dia peculiar: la cançó és La vie en rose d'Edith Piaf .
Avui ha estat un dia especialment dolç. Després de sortir al passadís a un canvi de classe per xerrar una estona amb les seves companyes (que, casualitats o no, es diuen Rosa i Roser), s'ha trobat una noteta al seu estoig de la Pantera Rosa, que conserva amb molt d'estima des dels primers anys de primària: T'espera una sorpresa al teu armariet. Els minuts semblaven passar més lents que mai al seu rellotge color xiclet fins que per fi ha arribat l'hora de plegar. Sense dir res a ningú, s'ha apresurat fins al seu armariet personal, amb la porteta decorada de post-it d'un rosa fluorescent intens, i ha descobert de seguida la seva sorpresa: una rosa esvelta, gran i encara amb gotetes de rosada als pètals. Encara amb les galtes rosades, ha llegit la nota que estava lligada a la tija amb una llaç d'un rosa pastel: "Què hi ha en un nom? Allò que en diem rosa,
amb altre nom faria tanta olor".
Quan ha sortit de nou al carrer, duent amb molta cura el seu present a les mans, feia fred i plovia. Però a l'E això no l'entristeix: mira a l'horitzó i veu una petita parcel·la de cel que ha estat perdonada pels núvols i on es veuen els reflexes rosats del sol. Qualsevol altra persona potser no ho hauria sabut apreciar, però ella sí, perquè així és ella: una espurna brillant i alegre en un món apagat.