Un nou món a descobrir: les PDI i els iPad a les aules

DESCRIPCIÓ

Com a punt i final a la Setmana de pràctica i reflexió educativa (setmana durant la qual els alumnes de primer curs vam poder visitar diferents escoles, acompanyar un alumne de tercer durant dos dies en les seves pràctiques i que també va comptar amb conferències molt interessants per part de mestres com Jaume Cela o dues mestres que practiquen una metodologia innovadora en l'àrea de matemàtiques basada en les intel·ligències múltiples), vam assistir a una conferència sobre l'aplicació actual de les noves tecnologies a les aules. La primera part, a càrrec de Miquel Amor, va estar centrada en les pissarres digitals interactives (PDI) i la segona part, a càrrec de Marta Palet i Jordi Bigas, ens va mostrar la realitat dels iPads a les aules. 

Esquema de l'estructura d'una PDI

La finalitat de qualsevol tecnologia és millorar i facilitar qualsevol procés que ja s'està fent. En el cas de les escoles, la pissarra digital interactiva (PDI) és una eina que permet facilitar processos com presentacions, cerca i tractament de la informació i també creació de continguts. 

Un gran problema que apareix amb l'ús de les tecnologies és que se les tracta a partir de conceptes antics que confonen els infants. La PDI té l'origen en la pissarra tradicional, però la PDI ja no és aquella placa de pedra on s'escriu amb guix. És molt més: és una finestra al món. És una evolució de la pissarra que incorpora un projector i que està connectat a un ordinador que permet accedir a internet. No incorpora gaire en termes de navegació però sí de metodologia. 

Aquesta eina presenta un gran potencial en moltes activitats, especialment en presentacions i activitats interactives amb els alumnes. Però aquest potencial no ha de esdevenir una obligació de convertir les pissarres digitals en el centre del procés d'ensenyament-aprenentatge. Cal saber trobar el moment adequat i l'activitat adequada, com un racó, per exemple. 

L'iPad és una eina que va començar com a complement
als racons i que cada vegada guanya més protagonisme

A continuació, els mestres de l'escola Mare de Déu de la Mercè de Sant Feliu de Llobregat van presentar el seu projecte innovador com un projecte comú, un camí que emprenien mestres, alumnes i famílies, que va començar amb les PDI i els ordinadors (projecte 1x1 a Secundària) i va continuar amb els iPad. 

La introducció dels iPad apareix com una alternativa per a facilitar la interacció dels alumnes, que en el cas de les PDI resultava menys accessible (només pot haver-hi un nen a la PDI i la resta miren). 

Aquesta nova tecnologia portàtil resulta beneficiosa tant per als alumnes, perquè és entretinguda i de fàcil manipulació, com per als mestres, perquè els facilita el procés d'avaluació de manera immediata. 

S'utilitzen especialment en els racons amb petits grups. Els nens ho conceben com un joc però és molt més que un joc, perquè experimenten i aprenen. Hi ha una gran preparació prèvia tant de formació dels mestres com de preparació de les activitats i apps utilitzades en els racons (l'iPad és un molt bon complement, però no serveix per a tot).

Després de l'explicació, ens van mostrar diferents materials didàctics que havien creat els propis mestres de l'escola d'acord amb els objectius i les necessitats reals que volien cobrir. 

Aquest procés d'introducció dels iPad a les aules, com el de les PDI, és un procés progressiu. Requereix una formació i una reflexió intensiva per part dels mestres. Ha començat a aplicar-se a infantil i cicle inicial, i aviat s'incorporarà a cicle mitjà (els mestres estan en procés de formació), i allò que en un inici només servia per a fer racons ha anat guanyant cada vegada més protagonisme (com en projectes). 

REFLEXIÓ

Les PDI són eines que, com totes,
tenen avantatges i també inconvenients

Les noves tecnologies resulten una novetat fascinant. Quin món de possibilitats infinites! Però aquest entusiasme no pot nublar el raonament necessari que implica aquesta nova metodologia. 

Tota eina, material, metodologia, tècnica presenta avantatges i inconvenients. Encara no ha aparegut la fórmula perfecta (si arribés el dia que aparegués, deixaríem de buscar-ne alternatives). I això cal tenir-ho molt present i no deixar-se emportar. 

Les PDI són molt recents, i això vol dir que, malgrat tot allò bo que poden oferir-nos, encara els queda un llarg camí. I aquest camí és llarg tant per a les pròpies pissarres (els seus sistemes de navegació, la cal·libració poc exacta, el fet que només la pugui utilitzar un usuari, les ombres...) com per als mestres (cal una formació exhaustiva i un nou replantejament pedagògic en els continguts que s'hi treballen). 

Les tecnologies a les aules són una realitat innegable

Un cop conscients d'aquest llarg camí que ja hem començat, el més important és acceptar un fet innegable: les noves tecnologies formen part de les aules. És així. I com a mestres ho hem d'acceptar, perquè és la realitat que ens trobarem quan entrem al món de la docència. Això no vol dir, però, que a partir d'ara desapareixeran els fulls i els llibres i tot aprenentatge es donarà a través d'una pantalla. 

Tenim una tendència a aferrar-nos al passat, malgrat que com a alumnes que han passat gran part de la seva escolarització al segle XXI ens sentim més "moderns" que ningú. Com que som novells, tenim por a fer alguna cosa que no sabem si funcionarà i tenim una gran tendència a intentar repetir allò del passat que sabem que ha funcionat. Hem d'aprofitar-nos d'aquesta experiència personal per a trobar aquesta unió entre tradició i avantguarda i ser conscients que els quatre anys de formació a la facultat no són res més que la base d'un edifici que anirà creixent i creixent amb el temps.

AMPLIACIÓ

Com a ampliació, lector, et deixo amb diferents eines que vam treballar a GITIC quan vam experimentar, molts de nosaltres per primera vegada, amb les PDI. 

• Smart: programa per a utilitzar les PDI. Es pot fer servir online o descarregar-lo a un ordinador per a preparar sessions des de casa. 
• Tiching: cercador de recursos educatius
• Alexandria: eines i recursos de PDI fetes per mestres i compartides per als mestres
• Genmatic: un recull de recursos multimèdia organitzats per àrees i nivells

També et recomano que visitis la web de l'Escola Mare de Déu de la Mercè de Sant Feliu de Llobregat, on trobaràs materials i exemples de l'ús de les PDI i els iPad a l'aula.

Comunicació no verbal: com ho dic

DESCRIPCIÓ

Després de llegir aquest fragment d'un llibre de Sebastià Serrano, i ampliant-lo amb el llibre Com parlar bé en públic (Rubio, J. i Puigpelat, F.; 2000) i el treball d'Identitat i Territori realitzat conjuntament amb la Marta Moll sobre la quinèsica corporal i virtual, m'agradaria deixar-te, lector, un resum sobre la importància de la comunicació no verbal i com, sovint, les paraules no són les que donen més informació.

GRAMÀTIQUES DEL SILENCI, S. SERRANO

Primerament, et deixo amb un resum (realitzat com a activitat de classe amb l'Alba Perramon, la Marta Moll i la Clàudia Miramunt) del primer article esmentat:

El llenguatge verbal és relativament “nou” en comparació amb el llenguatge no verbal, però no per això és menys eficaç. Sovint ens trobem en situacions en què rebem estímuls, els processem i hi donem resposta gairebé de manera inconscient, cosa que ens estalvia els compromisos que ens provocaria intentar trobar una resposta adequada a través de les paraules.

L'estructura del llenguatge segons Merhabian (1972)

El llenguatge, definit quantitativament per Merhabian el 1972, presenta la següent estructura: 7 % d’aportació informativa verbal, 38% d’aportació informativa per les qualitats de la veu i 55% és comunicació no verbal (expressió de la cara, vestit, mirades, gestos…). Per tant, la major part d’informació sobre l’entorn de qualsevol situació comunicativa ens arriba per via no verbal.
Els signes no verbals resulten, a més, ser els millors indicadors a l’hora d’avaluar l’èxit d’una interacció comunicativa. 

La força i l’impacte de la veu també compleix una funció important dintre de la comunicació no verbal. Aquest tipus de comunicació ens informa sobre l’estat de les nostres emocions, sobre l’estat general del nostre cos i sobre les nostres actituds, i val a dir que seria impossible fer arribar aquest tipus d’informació a través del llenguatge.
 
A l’hora de donar informació, la comunicació verbal i no verbal tenen uns papers força diferenciats: la comunicació verbal ens ajuda a descriure l’espai exterior (tot el nostre entorn) i per descriure la nostre identitat personal (estat d’ànim, desitjos, emocions) fem servir la comunicació no verbal. 

PROJECTE D'IDENTITAT I TERRITORI: 

LA QUINÈSICA CORPORAL I VIRTUAL

Per anar una passa més enllà, en el projecte d'Identitat i Territori vàrem investigar com aquesta comunicació no verbal, a simple vista universal, també té uns trets identitaris culturals, tant físicament com en el llenguatge virtual. 

Primerament, calia definir el terme quinèsica. Aquest terme va ser creat per l'antropòleg americà Ray Birdwhistell i serveix per a designar la disciplina que estudia els gestos, la postura, l'expressió facial, la mirada, el contacte corporal... 

Per a fer l'exposició més dinàmica i mostrar alguns exemples, vam requerir l'ajuda de 4 voluntaris. Els vam fer interpretar unes escenes per a poder analitzar el seu llenguatge corporal. Alguns dels trets que vam remarcar van ser la manera de caminar (amb pas ferm indica seguretat, arrosegant els peus inseguretat), els moviments de les mans (a les butxaques són signe d'incertesa, fent ritmes sobre una superfície són signe d'impaciència...). 

Per a descobrir les diferents particularitats culturals, vam investigar sobre la manera de saludar-se a diferents països i, concretament, els petons. Vam acabar configurant un mapa: a Espanya ens saludem amb dos petons, a França i Itàlia amb tres, al Regne Unit amb un, a EE.UU amb un petó però únicament si és la nostra parella... 


Una dada curiosa: a Rússia, entregar un ram amb un nombre imparell de flors es considera un signe d'afecte i amistat, mentre que si el nombre de flors és parell es relaicona amb la mort (perquè es reserven per als funerals). 

A Rússia, el nombre de roses d'un ram
té una implicació no verbal

En l'àmbit virtual, vam trobar diferències en el llenguatge de les emoticones, que permeten expressar emocions a partir de tipografies, com per exemple: 

• Felicitat --> :) [occidental] ; (n_n) [oriental]
• Gelosia --> 8(>.<)8 [oriental]

COM PARLAR BÉ EN PÚBLIC, de J. Rubio, J. F. Puigpelat

El llenguatge no verbal sempre
és present i important

Ja que tornaré a fer referència a aquest llibre en un altra entrada, no m'hi entretindré gaire.

Bàsicament, vull mencionar, un cop llegit aquest manual per a bons oradors, que el llenguatge corpral resulta essencial a l'hora de dirigir-se a un públic, més fins i tot que el missatge en qüestió. Com a oradors, hem de fer que el nostre discurs sigui creïble, i per fer-ho hem de demostrar seguretat, confiança, no deixar entreveure cap indici de dubte o nerviosisme.

El silenci és tan important com les paraules

Un detall amb el qual em quedaria del llibre és la importància que dóna als silencis i les pauses (en llegir aquests capítols, em venia al cap l'article de Gramàtiques del silenci).

Tant important és saber controlar les paraules com els moments en els quals no n'hi ha. S'han de fer els necessaris (no parlar sense parar) i en els moments oportuns (després d'una idea clau, per exemple, perquè l'audiència pugui assimilar-la i reflexionar-hi).

REFLEXIÓ

La concepció de la comunicació no verbal és molt contradictòria: d'una banda, la reservem a un segon pla perquè donem més importància a les paraules, al què diem; però, d'una altra banda, és habitualment el primer en què ens fixem. Quantes vegades ens hem evadit mentre un professor (o qualsevol orador) proseguia amb el seu discurs i hem observat la seva postura, els seus tics,... sense escoltar ni una sola de les paraules que deia?

Hi ha d'haver sintonia entre el què i el com

El llenguatge no verbal és essencial per aquest motiu: és el que pot fer que el nostre oient ens escolti o no. Per això cal tenir-lo present en tot moment (sense que mai no arribi a ser una obsessió tan primordial que ens faci desentendre'ns del discurs pròpiament dit). Davant de qualsevol circumstància, sigui una entrevista de feina o una conferència, el que cal recordar i demostrar (malgrat un s'estigui morint de nervis per dins) és seguretat, positivisme i naturalitat. 

Tampoc no es tracta de deixar de banda el missatge. Malgrat els percentatges, el contingut d'allò que diem amb paraules també té un pes molt important. Són importants tant el què com el com, però cal tenir sempre present que han d'anar sempre lligats. La bona complementarietat i sintonia entre ambdós són el que garantiran l'èxit comunicatiu. 

AMPLIACIÓ

Per postres, us deixo amb el Prezi que vam elaborar amb la Marta sobre la quinèsica corporal i virtual, així com un enllaç a un document amb un recull d'articles i adreces d'interès i curioses que vam utilitzar per a elaborar el treball. 

Educar la mirada: una necessitat contemporània

DESCRIPCIÓ

Com a espectadors, sovint veiem però no mirem

De la mateixa manera que no és el mateix sentir que escoltar, no és el mateix mirar que veure. I en l'era tecnològica actual, la passivitat de mirar allò que ens ofereixen els mitjans de comunicació (ja siguin programes d'entreteniment o informatius) esdevé cada vegada més perillosa. 

En aquesta entrada us parlaré sobre la necessitat d'educar la mirada en el món de la comunicació audiovisual, amb idees extretes d'una entrevista al catedràtic de Ciències de la Comunicació Guillermo Orozco. 

Ser audiència no vol dir que sabem com ser audiència. Saber ser un bon espectador, amb criteri propi, és un aprenentatge que es va adquirint al llarg de la vida. No per tenir accés a internet sabem com navegar-hi correctament. Que ens donin una bicicleta i saber muntar-la són conceptes diferents. 

Veure significa reconèixer imatges i donar un significat a aquestes. Però hi ha tot un seguit de missatges més ocults que no s'aprecien a simple vista i que hem de ser capaços de percebre. Com a espectadors passius, adoptem la perspectiva que ens ve donada. Es requereix d'un entrenament, que s'ha d'iniciar amb l'educació a les escole,s per a poder veure més enllà. 

Allò que veiem a través d'una lent és una porció molt ínfima de la realitat. No podem consumir allò que ens arriba com si ho estiguéssim veient a través d'una finestra sense vidre. No, la finestra té un vidre i això vol dir que hi ha coses que no apreciem, que el que veiem no és una fotocòpia exacta de la realitat. Això que ara, lector, creus tenir molt clar, sovint és un concepte que l'audiència general passa per alt en el moment que trien veure i no mirar.

Què fer al respecte? Hi ha una responsabilitat compartida a tres bandes. En un primer nivell més immediat, per l'escola i la família. Són les primeres institucions que han d'ajudar l'infant a entendre i a distingir allò que veu, a discernir allò bo i allò no tan bo, allò creïble i allò que no ho és. Però també hi ha una responsabilitat molt important, afirma Orozco, i és la dels mitjans de comunicació. La seva tasca no s'acaba en informar o entretenir, sinó que han de ser conscients del rol educatiu que tenen en els infants, rol que no poden negar, i actuar conseqüentment. 

Malgrat que actualment sembla que sí que es reconeix aquest paper fonamental de les noves tecnologies, encara hi ha una manca d'aprofitament i de comprensió. No és suficient amb una educació instrumental (com s'utilitza) sinó que cal anar més enllà i aprofundir sobre la nova lògica, la nova manera de raonament que ha aparegut amb aquest canvi. Es té la falsa sensació que utilitzant les noves tecnologies a les aules ja "s'han modernitzat", quan encara queda un llarg camí. 

REFLEXIÓ

Els pares haurien d'estar presents quan l'infant miri

Aquesta entrevista al doctor Orozco m'ha obert els ulls (i mai millor dit!). Trobo que l'alfabetització en l'àmbit audiovisual està força descuidada pels tres agents principals: família, escola i mitjans audiovisuals. El gran problema és que és necessària la col·laboració de tots tres perquè l'educació de l'infant, d'aquest nou espectador, sigui completa, i aquest consens sembla lluny d'arribar. 

A l'escola, crec que és molt important que els mestres no es trobin mai en una posició massa "desconnectada" de la realitat. La televisió, per exemple, no hauria de ser un enemic que entreté els nens i els roba temps que podrien dedicar a fer deures. El mestre l'hauria d'aprofitar, interessar-se de què veuen els nens i intentar generar situacions d'aprenentatges, preguntes que suscitin a la reflexió a partir d'un element quotidià de la vida de l'infant. 

A casa, no em sembla correcte el comportament d'aquells pares que deixen "aparcat" el nen davant la pantalla. Per molt que sigui veient una pel·lícula Disney. És important que l'infant estigui acompanyat, que hi hagi algú responsable al seu costat que amb qui poder comentar allò que vol, fer preguntes. A més, la programació actual de molts canals no és adequada ni tan sols en horaris protegits; podrien veure "qualsevol cosa" i pensar que allò és el correcte i habitual. 

M'agrada un comentarid el doctor Orozco sobre els "making off" de les pel·lícules. A més d'interessants, tenen una funció reveladora: demostren a l'espectador que hi ha alguna cosa més, que algú ha decidit que allò es vegi d'aquella manera. Treu la bena dels ulls de l'espectador. 

AMPLIACIÓ

Com a ampliació, et deixo, lector i espectador, l'entrevista a Guillermo Orozco en què m'he basat per a fer aquesta entrada.