Educar la mirada: una necessitat contemporània

DESCRIPCIÓ

Com a espectadors, sovint veiem però no mirem

De la mateixa manera que no és el mateix sentir que escoltar, no és el mateix mirar que veure. I en l'era tecnològica actual, la passivitat de mirar allò que ens ofereixen els mitjans de comunicació (ja siguin programes d'entreteniment o informatius) esdevé cada vegada més perillosa. 

En aquesta entrada us parlaré sobre la necessitat d'educar la mirada en el món de la comunicació audiovisual, amb idees extretes d'una entrevista al catedràtic de Ciències de la Comunicació Guillermo Orozco. 

Ser audiència no vol dir que sabem com ser audiència. Saber ser un bon espectador, amb criteri propi, és un aprenentatge que es va adquirint al llarg de la vida. No per tenir accés a internet sabem com navegar-hi correctament. Que ens donin una bicicleta i saber muntar-la són conceptes diferents. 

Veure significa reconèixer imatges i donar un significat a aquestes. Però hi ha tot un seguit de missatges més ocults que no s'aprecien a simple vista i que hem de ser capaços de percebre. Com a espectadors passius, adoptem la perspectiva que ens ve donada. Es requereix d'un entrenament, que s'ha d'iniciar amb l'educació a les escole,s per a poder veure més enllà. 

Allò que veiem a través d'una lent és una porció molt ínfima de la realitat. No podem consumir allò que ens arriba com si ho estiguéssim veient a través d'una finestra sense vidre. No, la finestra té un vidre i això vol dir que hi ha coses que no apreciem, que el que veiem no és una fotocòpia exacta de la realitat. Això que ara, lector, creus tenir molt clar, sovint és un concepte que l'audiència general passa per alt en el moment que trien veure i no mirar.

Què fer al respecte? Hi ha una responsabilitat compartida a tres bandes. En un primer nivell més immediat, per l'escola i la família. Són les primeres institucions que han d'ajudar l'infant a entendre i a distingir allò que veu, a discernir allò bo i allò no tan bo, allò creïble i allò que no ho és. Però també hi ha una responsabilitat molt important, afirma Orozco, i és la dels mitjans de comunicació. La seva tasca no s'acaba en informar o entretenir, sinó que han de ser conscients del rol educatiu que tenen en els infants, rol que no poden negar, i actuar conseqüentment. 

Malgrat que actualment sembla que sí que es reconeix aquest paper fonamental de les noves tecnologies, encara hi ha una manca d'aprofitament i de comprensió. No és suficient amb una educació instrumental (com s'utilitza) sinó que cal anar més enllà i aprofundir sobre la nova lògica, la nova manera de raonament que ha aparegut amb aquest canvi. Es té la falsa sensació que utilitzant les noves tecnologies a les aules ja "s'han modernitzat", quan encara queda un llarg camí. 

REFLEXIÓ

Els pares haurien d'estar presents quan l'infant miri

Aquesta entrevista al doctor Orozco m'ha obert els ulls (i mai millor dit!). Trobo que l'alfabetització en l'àmbit audiovisual està força descuidada pels tres agents principals: família, escola i mitjans audiovisuals. El gran problema és que és necessària la col·laboració de tots tres perquè l'educació de l'infant, d'aquest nou espectador, sigui completa, i aquest consens sembla lluny d'arribar. 

A l'escola, crec que és molt important que els mestres no es trobin mai en una posició massa "desconnectada" de la realitat. La televisió, per exemple, no hauria de ser un enemic que entreté els nens i els roba temps que podrien dedicar a fer deures. El mestre l'hauria d'aprofitar, interessar-se de què veuen els nens i intentar generar situacions d'aprenentatges, preguntes que suscitin a la reflexió a partir d'un element quotidià de la vida de l'infant. 

A casa, no em sembla correcte el comportament d'aquells pares que deixen "aparcat" el nen davant la pantalla. Per molt que sigui veient una pel·lícula Disney. És important que l'infant estigui acompanyat, que hi hagi algú responsable al seu costat que amb qui poder comentar allò que vol, fer preguntes. A més, la programació actual de molts canals no és adequada ni tan sols en horaris protegits; podrien veure "qualsevol cosa" i pensar que allò és el correcte i habitual. 

M'agrada un comentarid el doctor Orozco sobre els "making off" de les pel·lícules. A més d'interessants, tenen una funció reveladora: demostren a l'espectador que hi ha alguna cosa més, que algú ha decidit que allò es vegi d'aquella manera. Treu la bena dels ulls de l'espectador. 

AMPLIACIÓ

Com a ampliació, et deixo, lector i espectador, l'entrevista a Guillermo Orozco en què m'he basat per a fer aquesta entrada.