Aprenent a ser oradors

DESCRIPCIÓ

Tots, en algun moment, ens trobem en una situació
on hem de parlar en públic

Parlar bé en públic no és un do innat. Sí, sempre hi haurà gent que hi tindrà més predisposició, com també sempre hi haurà gent que jugarà millor al futbol que als escacs. Però no és una habilitat màgica que o bé es té o bé no és té. És una tècnica que, com tota tècnica, es pot perfeccionar i millorar a partir de la pràctica i partint d'unes bases i, sobretot, d'una predisposició. 

En aquesta entrada et parlaré, lector, d'allò que he après sobre com ser una bona oradora gràcies a la lectura del llibre Com parlar bé en públic, escrit per la llicenciada en Ciències de la Informació Joana Rubio i l'escriptor i llicenciat en Filosofia Francesc Puigpelat.

Es tracta d'un manual molt complet amb nombrosos exemples i consells sobre l'art de la retòrica que tant ens espenta a molts i tan inevitable resulta.

Un cop finalitzada la lectura, i treballant en petits grups, vam elaborar un decàleg sobre allò més important a tenir en compte a l'hora de parlar en públic: 

1. Cal tenir un guió ben estructurat i coherent (diferenciant la introducció, desenvolupament i concusió). 

2. Tenir present el públic en tot moment (no podem fer el nostre discurs completament aliens a la realitat que ens envolta, l'hem d'anar adaptant a l'audiència).

3. Mostrar la màxima naturalitat possible (malgrat els nervis). 

4. Demostrar una actitud positiva: començar amb un somriure. 

5. Remarcar les idees principals (repetint-les, posant-hi més èmfasi a partir del to...)

6. Ser conscient del propi llenguatge corporal (mans, veu, mirada...).

7. Fer una introducció potent per a captar l'atenció del públic. 

8. Parlar amb frases curtes, simples. 

9. Tenir molta cura de la correcció lingüística. 

10. Utilitzar suports audiovisuals adequats però sempre com a un simple suport (trobar l'equilibri perquè allò que es mostra no distregui del discurs sinó que el complementi).

REFLEXIÓ

Cal no veure l'audiència com un enemic

Sincerament, abans de llegir aquest llibre estava convençuda que parlar en públic era una habilitat que només les persones més extrovertides, amb una facilitat innata, posseïen. I també que els nervis eren una maledicció de la qual ningú que la pateixi no es pot escapar, i els únics que en sortiran ben parats són aquells que no els tenen des d'un bon començament. 

Però aquest manual, molt recomanable, et va desmentint aquest mite pàgina a pàgina. El més encoratjador és la manera com ho expressen: no parlen dels oradors com a uns éssers especials, sinó que els autors es dirigeixen directament a tu, lector, com a orador, perquè oradors i comunicadors ho som tots. 

És clar que els nervis no es poden controlar. El més important és, com totes les pors, assumir que existeix i intentar treballar a partir d'aquest. La preparació és indispensable. Una vegada segurs de què volem dir i tenir clar com ho volem dir, la resta sorgeix de manera més fluïda. 

Crec que és important remarcar una frase del llibre: "No és el mateix parlar que comunicar-se". No es tracta de saber trobar les paraules més tècniques i exactes, sinó de fer arribar el missatge que volem fer arribar. Si ho aconseguim, haurem assolit l'èxit desitjat.

Això fa referència al concepte de competència comunicativa, en especial a les competències discursiva i estratègica.

Per acabar aquesta reflexió, lector, et vull deixar amb alguns consells pràctics que ens ofereix aquest llibre per controlar el nerviosisme, que és, segons el meu parer, el gran enemic a què ens enfrontem quan parlem en públic:

• Si falla la veu, cal aclarir la gola i beure aigua
• Fer unes passes
• Respirar profundament i lentament abans de començar
• Somriure, perquè es relaxin emissor i receptor
• Buscar contactes visuals agradables
• Dominar el principi i el final
• Començar parlant a poc a poc
• Arribar al lloc del discurs una mica abans, per establir contacte amb el públic i conèixer-lo

AMPLIACIÓ

El periodista i escriptor català Carles Capdevila ha rebut
aquest any el Premi Nacional de Comunicació

Com a aplicació pràctica sobre ser un bon orador i què implica ser un bon comunicador, vam triar, en petits grups, un personatge que consideréssim un bon comunicador i donar arguments que defensessin la nostra tria. 

En el nostre cas (amb l'Anna Julià, la Mireia Mandicó, la Marta Moll i l'Alba Perramon) vam escollir el periodista i escriptor català Carles Capdevila. Vam fer una selecció d'articles, conferències i tuits per a demostrar que era un bon comunicador tant a nivell escrit com oral i digital. 

Alguns dels motius que vam trobar van ser: 

• El seu bon ús de l'humor 
• Aprofita anècdotes personals per a fer-se més proper
• Introduccions entretingudes
• Postura natural
• Llenguatge proper, amb alguna expressió col·loquial però sempre dins el registre formal
• Presenta sempre prèviament l'estructura del seu discurs

Perquè te'n puguis fer una millor idea, et deixo amb la presentació que vam elaborar a través de l'eina Pearltrees per a desar i compartir marcadors socials.

Competència digital

DESCRIPCIÓ

Els temps canvien. A principis del segle XX, no semblava imprescindible aprendre a escriure a màquina o dominar l'anglès, i avui dia són dos requisits indispensables en qualsevol tipus de feina. Per a ser membres plenament funcionals en aquesta societat del segle XXI, es requereixen uns coneixements bàsics en l'ús de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). Aquestes competències, que s'inclouen dins les competències bàsiques dels currículums educatius de les diferents etapes, no es limiten únicament a les noves generacions que s'eduquen a les escoles: també afecta a la població adulta, i especialment els mestres, perquè són esl encarregats d'ajudar a adquirir aquestes competències als infants. Aquest procés d'adquisició és el conegut com alfabetisme digital. 

A continuació t'ofereixo, lector, una presentació sobre els documents de referència (elaborats per la UNESCO i l'INSTE) sobre quines haurien de ser las competències TIC en els alumnes i especialment en els docents.

REFLEXIÓ

Les competències digitals són necessàries a tot el món
i van guanyant protagonisme

L'alfabetisme digital és una necessitat contemporània en tota la població, perquè les noves tecnologies són cada cop més habituals i necessàries en tota sèrie de tràmits quotidians (gestió de les comptes bancàries, comunicació amb la feina a través de correu electrònic, recerca d'informació...).

És molt important que, com a mestres, en siguem plenament conscients. Tampoc no es tracta de voler fer totes les lliçons amb l'ajuda dels ordinadors o d'introduir-los a les aules en totes les matèries des de P-3, però sí que ho hem de tenir present en tot moment, en cada planificació d'objectius que fem. 

Però una altra cosa que hem de considerar és que, per assolir plenament aquestes competències, no és suficient amb ser espectadors o consumidors passius de tot allò que la blogosfera educativa ens pot oferir. Un cop adquirim uns coneixements bàsics (que anirem ampliant amb el temps) i utilitzem activament els recursos adequats que considerem, hem de ser capaços de ser generadors de continguts, de la mateixa manera que per a ser curados de continguts no n'hi ha prou amb llegir i desar. 

AMPLIACIÓ

De postres, et vull deixar, lector, amb un episodi del programa de TV3 "Mestres" que tracta sobre la importància de la incorporació de les noves tecnologies a les aules i com cada cop hi són més presents, de la mateixa manera que els mestres necessiten una bona formació per a assolir les competències digitals necessàries.

Comunicació no verbal: com ho dic

DESCRIPCIÓ

Després de llegir aquest fragment d'un llibre de Sebastià Serrano, i ampliant-lo amb el llibre Com parlar bé en públic (Rubio, J. i Puigpelat, F.; 2000) i el treball d'Identitat i Territori realitzat conjuntament amb la Marta Moll sobre la quinèsica corporal i virtual, m'agradaria deixar-te, lector, un resum sobre la importància de la comunicació no verbal i com, sovint, les paraules no són les que donen més informació.

GRAMÀTIQUES DEL SILENCI, S. SERRANO

Primerament, et deixo amb un resum (realitzat com a activitat de classe amb l'Alba Perramon, la Marta Moll i la Clàudia Miramunt) del primer article esmentat:

El llenguatge verbal és relativament “nou” en comparació amb el llenguatge no verbal, però no per això és menys eficaç. Sovint ens trobem en situacions en què rebem estímuls, els processem i hi donem resposta gairebé de manera inconscient, cosa que ens estalvia els compromisos que ens provocaria intentar trobar una resposta adequada a través de les paraules.

L'estructura del llenguatge segons Merhabian (1972)

El llenguatge, definit quantitativament per Merhabian el 1972, presenta la següent estructura: 7 % d’aportació informativa verbal, 38% d’aportació informativa per les qualitats de la veu i 55% és comunicació no verbal (expressió de la cara, vestit, mirades, gestos…). Per tant, la major part d’informació sobre l’entorn de qualsevol situació comunicativa ens arriba per via no verbal.
Els signes no verbals resulten, a més, ser els millors indicadors a l’hora d’avaluar l’èxit d’una interacció comunicativa. 

La força i l’impacte de la veu també compleix una funció important dintre de la comunicació no verbal. Aquest tipus de comunicació ens informa sobre l’estat de les nostres emocions, sobre l’estat general del nostre cos i sobre les nostres actituds, i val a dir que seria impossible fer arribar aquest tipus d’informació a través del llenguatge.
 
A l’hora de donar informació, la comunicació verbal i no verbal tenen uns papers força diferenciats: la comunicació verbal ens ajuda a descriure l’espai exterior (tot el nostre entorn) i per descriure la nostre identitat personal (estat d’ànim, desitjos, emocions) fem servir la comunicació no verbal. 

PROJECTE D'IDENTITAT I TERRITORI: 

LA QUINÈSICA CORPORAL I VIRTUAL

Per anar una passa més enllà, en el projecte d'Identitat i Territori vàrem investigar com aquesta comunicació no verbal, a simple vista universal, també té uns trets identitaris culturals, tant físicament com en el llenguatge virtual. 

Primerament, calia definir el terme quinèsica. Aquest terme va ser creat per l'antropòleg americà Ray Birdwhistell i serveix per a designar la disciplina que estudia els gestos, la postura, l'expressió facial, la mirada, el contacte corporal... 

Per a fer l'exposició més dinàmica i mostrar alguns exemples, vam requerir l'ajuda de 4 voluntaris. Els vam fer interpretar unes escenes per a poder analitzar el seu llenguatge corporal. Alguns dels trets que vam remarcar van ser la manera de caminar (amb pas ferm indica seguretat, arrosegant els peus inseguretat), els moviments de les mans (a les butxaques són signe d'incertesa, fent ritmes sobre una superfície són signe d'impaciència...). 

Per a descobrir les diferents particularitats culturals, vam investigar sobre la manera de saludar-se a diferents països i, concretament, els petons. Vam acabar configurant un mapa: a Espanya ens saludem amb dos petons, a França i Itàlia amb tres, al Regne Unit amb un, a EE.UU amb un petó però únicament si és la nostra parella... 


Una dada curiosa: a Rússia, entregar un ram amb un nombre imparell de flors es considera un signe d'afecte i amistat, mentre que si el nombre de flors és parell es relaicona amb la mort (perquè es reserven per als funerals). 

A Rússia, el nombre de roses d'un ram
té una implicació no verbal

En l'àmbit virtual, vam trobar diferències en el llenguatge de les emoticones, que permeten expressar emocions a partir de tipografies, com per exemple: 

• Felicitat --> :) [occidental] ; (n_n) [oriental]
• Gelosia --> 8(>.<)8 [oriental]

COM PARLAR BÉ EN PÚBLIC, de J. Rubio, J. F. Puigpelat

El llenguatge no verbal sempre
és present i important

Ja que tornaré a fer referència a aquest llibre en un altra entrada, no m'hi entretindré gaire.

Bàsicament, vull mencionar, un cop llegit aquest manual per a bons oradors, que el llenguatge corpral resulta essencial a l'hora de dirigir-se a un públic, més fins i tot que el missatge en qüestió. Com a oradors, hem de fer que el nostre discurs sigui creïble, i per fer-ho hem de demostrar seguretat, confiança, no deixar entreveure cap indici de dubte o nerviosisme.

El silenci és tan important com les paraules

Un detall amb el qual em quedaria del llibre és la importància que dóna als silencis i les pauses (en llegir aquests capítols, em venia al cap l'article de Gramàtiques del silenci).

Tant important és saber controlar les paraules com els moments en els quals no n'hi ha. S'han de fer els necessaris (no parlar sense parar) i en els moments oportuns (després d'una idea clau, per exemple, perquè l'audiència pugui assimilar-la i reflexionar-hi).

REFLEXIÓ

La concepció de la comunicació no verbal és molt contradictòria: d'una banda, la reservem a un segon pla perquè donem més importància a les paraules, al què diem; però, d'una altra banda, és habitualment el primer en què ens fixem. Quantes vegades ens hem evadit mentre un professor (o qualsevol orador) proseguia amb el seu discurs i hem observat la seva postura, els seus tics,... sense escoltar ni una sola de les paraules que deia?

Hi ha d'haver sintonia entre el què i el com

El llenguatge no verbal és essencial per aquest motiu: és el que pot fer que el nostre oient ens escolti o no. Per això cal tenir-lo present en tot moment (sense que mai no arribi a ser una obsessió tan primordial que ens faci desentendre'ns del discurs pròpiament dit). Davant de qualsevol circumstància, sigui una entrevista de feina o una conferència, el que cal recordar i demostrar (malgrat un s'estigui morint de nervis per dins) és seguretat, positivisme i naturalitat. 

Tampoc no es tracta de deixar de banda el missatge. Malgrat els percentatges, el contingut d'allò que diem amb paraules també té un pes molt important. Són importants tant el què com el com, però cal tenir sempre present que han d'anar sempre lligats. La bona complementarietat i sintonia entre ambdós són el que garantiran l'èxit comunicatiu. 

AMPLIACIÓ

Per postres, us deixo amb el Prezi que vam elaborar amb la Marta sobre la quinèsica corporal i virtual, així com un enllaç a un document amb un recull d'articles i adreces d'interès i curioses que vam utilitzar per a elaborar el treball. 

Qui ets, tu? El món de la descripció

DESCRIPCIÓ

És curiós que aquesta entrada, que tractarà sobre la descripció, inclogui un apartat titulat "descripció". I és que la descripció és una forma de text (o discurs) molt present en el nostre dia a dia, tot i que sovint no ens parem a pensar-hi. 

Aquesta seria un exemple de descripció objectiva:
el més fidel a la realitat possible

Però què implica, exactament, descriure? Descriure és endreçar i enllaçar les paraules adequades per a poder representar a través de llenguatge qualsevol cosa, des de persones, llocs, animals, idees fins a fets històrics o sentiments. A través de diferents mots (noms, expressions i molts, molts adjectius), proporcionem informació característica sobre allò que volem que el receptor entengui. El nostre objectiu pot ser doble: o bé que el nostre lector o interlocutor tingui una imatge clara i vívida d'allò que describim de la manera més exacta i fidel a la realitat possible (descripció objectiva), o bé que l'altre vegi a través de la nostra mirada allò que nosaltres veiem i com ens sentim quan ho veiem (descripció subjectiva). 

Podem trobar descripcions a tot tipus de text i àmbits: en el camp de les ciències (on la precisió i el vocabulari són molt tècnics), en els articles periodístics (especialment en les cròniques que relaten uns fets), i en textos literaris (què serien, les novel·les, sense unes descripcions exhaustives per ambientar el lector en la pell del personatge i el context de l'escena?).

Hi ha molts tipus de descripcions, i algunes tenen més "llibertat estructural" que d'altres (les literàries, per exemple, no tenen res a veure amb les científiques en quant a ordre i estil). Els tres procediments habituals a l'hora de dur a terme la descripció sol ser: 

1. Idear: explorar la situació. Què volem explicar? A qui? Amb quin objectiu? Com és això que volem descriure? Amb què ho podria comparar o relacionar?
2. Ordenar: el grau de formalitat estructural dependrà molt del tipus de descripció (una descripció literària, per exemple, presenta molta més llibertat en l'estructura i l'estil que una descripció científica o tècnica). Sigui com sigui, hi ha d'haver un ordre clar perquè el lector pugui tenir una idea clara i definida del que s'està descrivint. 
3. Textualitzar: la redacció del text ha de ser molt meditada, decidint amb cura les paraules més adequades i adaptant aquestes al tipus de descripció (utilitzarem un vocabulari molt tècnic en les descripcions científiques i en les literàries, en canvi, utilitzarem recursos retòrics, per exemple). 

REFLEXIÓ

Acudit gràfic sobre les dificultats de descriure
("Va ser... Ah, les paraules no ho poden desciure!"
"N'estàs segur? Això és el que fan...")

Com ja he comentat a l'inici del primer apartat, no solem adonar-nos de com de present arriba a estar la descripció a les nostres vides. És un procés molt habitual però alhora molt complex. De la mateixa manera que necessitem el llenguatge per a pensar, el necessitem per a descriure. Però, com trobar les paraules adequades? 

Sovint, especialment en el cas dels sentiments i les emocions, ens costa trobar la paraula exacta que poguem relacionar amb aquella sensació exacta. Per això és molt important treballar la descripció al llarg de totes les etapes escolars: és un mètode d'expressió bàsic. A mesura que creixem i madurem, el nostre pensament esdevé cada cop més abstracte, i cada cop necessitem més vocabulari per expressar més coses. 

Un dels motius pels quals gaudeixo tant llegint novel·les és pels diferents estils que tenen els autors de descriure. La tria que fan dels adjectius, les metàfores, les personificacions, etc. són molt interessants. No hi ha una única manera de descriure un objecte, i la manera com es faci pot atrapar el lector, despertar-li emocions, o bé deixar-lo indiferent.

Un dels autors que més gaudeixo llegint és Carlos Ruiz Zafón, no tan sols per les seves històries (molt recomanables, per cert) sinó per la manera que té d'ambientar-les i transportar-te a la seva atmosfera fosca i emboirada. Aquí et deixo, estimat lector, un fragment de la seva obra més popular, L'ombra del vent: 

La plaça de Sant Felip Neri és només un respirall en el laberint de carrers que tramen el barri gòtic, oculta rere les antigues muralles romanes. Els impactes del foc de metralladora dels dies de la guerra esquitxen els murs de l'església. Aquell matí, uns quants nens jugaven a soldats, absorts en el seu joc i estranys a la memòria de les pedres.

(Fragment de L'ombra del vent, de Carlos Ruiz Zafón. p 106)

Les paraules són màgiques. Col·locades d'una certa manera, amb uns certs punts i comes, són capaces de crear tot un món. 

AMPLIACIÓ

Com a exercici de COED, havíem de treballar la descripció des de dues vessants diferents: descriure un dels nostres companys de manera gràfica i també de forma escrita. La descripció gràfica, però, havíem de ser capaços d'explicar-la davant dels nostres companys en la nostra exposició particular titulada "Qui ets, tu?", així que en el fons seguíem sent depenents de les paraules. 

Aquest va ser el meu projecte de descripció gràfica: es titula "Anar a dormir d'hora i llevar-se de matí, tan bo és al desembre com a l'abril". L'objecte de la meva descripció és la meva amiga i companya Alba Perramon. El que volia destacar, amb un toc d'humor, és la seva capacitat (voluntària o no) de matinar ben d'hora pel matí (gairebé cada dia ens trobem les dues a les vuit del matí a la cafeteria, i venint de la Catalunya central!), i per això vaig utilitzar una fotografia d'un dels gots de paper per al cafè que tenim a la cafeteria. 

 El segon projecte, el de la descripció escrita, el vaig fer de la meva altra amiga i companya Eve. Teníem molta llibertat en el format (un anunci, un poema, una cançó...) i jo vaig triar un relat descriptiu que captava un dels seus trets més característics i entranyables: la seva preferència pel color rosa, molt representativa del seu caràcter dolç. 

LA VIDA EN ROSA - E

La vida de l'E és rosa en la seva totalitat. I no és perquè no li agradi el món on viu i se l'hagi d'imaginar diferent; senzillament, li agrada pintar-lo de color de rosa, perquè així és més agradable, menys seriós. Pensa que el dia a dia ja és prou gris com per resignar-se a veure'l també d'aquesta manera.
Es lleva cada dia i el primer que arriba als seus ulls mig oberts és el to rosat de les parets o de la coberta del seu mòbil, que fa el servei de despertador. Sempre esmorza un got de llet amb la tassa rosa que li va reglar la seva àvia quan era petita.
És abril, però encara fa fred, així que decideix agafar la seva bufanda rosa de llana. Mentre passeja pels carrers de Barcelona, ciutat que tota ella és per a E el seu racó preferit en el món sencer, passa per davant d'una pastisseria i decideix, en un impuls llaminer, comprar-se una bossa de núvols de sucre. La ràdio posa la banda sonora particular a aquest dia peculiar: la cançó és La vie en rose d'Edith Piaf .
Avui ha estat un dia especialment dolç. Després de sortir al passadís a un canvi de classe per xerrar una estona amb les seves companyes (que, casualitats o no, es diuen Rosa i Roser), s'ha trobat una noteta al seu estoig de la Pantera Rosa, que conserva amb molt d'estima des dels primers anys de primària: T'espera una sorpresa al teu armariet. Els minuts semblaven passar més lents que mai al seu rellotge color xiclet fins que per fi ha arribat l'hora de plegar. Sense dir res a ningú, s'ha apresurat fins al seu armariet personal, amb la porteta decorada de post-it d'un rosa fluorescent intens, i ha descobert de seguida la seva sorpresa: una rosa esvelta, gran i encara amb gotetes de rosada als pètals. Encara amb les galtes rosades, ha llegit la nota que estava lligada a la tija amb una llaç d'un rosa pastel: "Què hi ha en un nom? Allò que en diem rosa,
amb altre nom faria tanta olor".
Quan ha sortit de nou al carrer, duent amb molta cura el seu present a les mans, feia fred i plovia. Però a l'E això no l'entristeix: mira a l'horitzó i veu una petita parcel·la de cel que ha estat perdonada pels núvols i on es veuen els reflexes rosats del sol. Qualsevol altra persona potser no ho hauria sabut apreciar, però ella sí, perquè així és ella: una espurna brillant i alegre en un món apagat.     

Creant amb l'editor de vídeos de YouTube

YouTube és el portal de vídeos
més important

A la classe d'aquest dimecres, hem començat a parlar dels diferents processadors de vídeos i, com no podia ser d'una altra manera, hem dedicat la major part de la sessió a parlar de YouTube. Aquest servei universal, que va aparèixer el 2005 per a canviar-nos la vida, ha anat augmentant la seva capacitat i les seves possibilitats. No tan sols ens serveix per cercar música dels nostres cantants preferits o tràilers de les últimes pel·lícules en cartellera: actualment, un dels plats forts del menú són els incomptables tutorials de tot tipus de tasques (des de l'ús programes com Scratch fins a pentinats de famoses o receptes culinàries).

Vam parlar de com hauríem de ser més actius i no conformar-nos únicament amb el rol de consumidors, i vam començar a experimentar aquest nou paper amb l'Editor de vídeos que ens ofereix YouTube un cop hem formalitzat el nostre propi canal. Aquest permet jugar amb un gran ventall de combinacions de música, fotografies, efectes i text per crear composicions realment complexes. 

La meva no ho és gaire, de complexa, però n'estic prou satisfeta per ser la primera que faig. Aquí et deixo amb la meva primera composició i la primera cosa que mai penjo a YouTube: un recull d'algunes vinyetes de Mafalda (personatge del dibuixant argentí Quino) relacionades amb l'educació. 

Jugant i aprenent amb Scratch

DESCRIPCIÓ

La informàtica ja s'utilitzava a l'escola a finals del segle XX

Tot i que la seva importància és cada cop més notòria, l'ús de la informàtica a l'escola no és una novetat dels darrers anys; ni tan sols apareix al segle XXI. A finals dels anys 60 i principis dels 70, ja s'utilitzaven els ordinadors (d'aquella època, és clar) com a una eina únicament d'avaluació. L'ordinador demanava una acció o una resposta, el nen la complia i la màquina el deixava continuar si la solució era correcta. 

Imatge del popular programa Logo, on els nens
donaven ordres a una tortuga

A partir dels anys 70, la participació era més interactiva. Va aparèixer un programa revolucionari anomenat Logo (del grec logos, que significa "raonament" o "pensament"). El procediment era molt simple: nens havien de donar ordres a  una tortuga. Això els portava a utilitzar el raonament i la lògica a partir d'un procés d'assaig-error. Aquest programa va ser molt popular i molt utilitzat a moltes escoles. 

Però, com anem repetint sempre, estem en una era on la tecnologia avança a passos de gegant. Una tortugueta que segueix ordre és massa "poc estimulant". L'any 2007, un equip del prestigiós MIT dirigit per Mitchek Resnick va desenvolupar un programa anomenat Scratch (verb que en anglès significa "esgarrapar" i que fa també referència a la tècnica utilitzada pels DJs: tot tipus d'elements es poden importar i incorporar als projectes). 

El logotip de Scratch és un gat

Scratch és una eina de programació molt senzilla i concebuda per a ser aplicada en l'àmbit de l'educació. Amb ella, el nen imagina, crea i comparteix (lema del programa). Se'ls dóna una tasca, però en el fons és un joc que consisteix en crear un joc. S'aconsegueix així allò que tants mestres busquen sense descans: que el nen aprengui jugant. L'edat a què els nens comencen a utilitzar l'Scratch sol ser a partir de 3r de Primària. 

Com s'utilitza? És un món de descobriment, tant per nens com per adults. És recomanable curiosejar alguns projectes per fer-se una idea i poder adaptar idees a un nou projecte propi. Fins i tot el projecte més senzill, com fer que un personatge segueixi la direcció del cursor del ratolí, esdevé tot un repte. És qüestió d'anar comprenent i provant les diferents opcions que ofereix. El programa compta ja amb un rebost previ (de personatges, accions, fons, ...) però permet afegir-hi tot allò que vulguis de la teva pròpia collita (nous personatges, accions, sons...). A GITIC l'hem utilitzat online, tot i que també es pot baixar l'aplicació. 

REFLEXIÓ

La programació és una nova manera de raonar, i
no està tan sols a l'abast dels informàtics

Hem dedicat dues llargues sessions de GITIC a familiaritzar-nos amb aquest gatet i els seus amics, i per tant he tingut força temps per donar-hi voltes. Al principi estava bastant desorientada: la programació sempre m'havia semblat una cosa llunyana, com la física quàntica o la bioquímica. Àrees estranyes que només estudiaven i utilitzaven aquells que de debò s'hi dedicaven, tècnics i científics. Però arribo un dilluns al matí a la facultat on estudio Educació Primària i em diuen de sobte que haig de programar i haig de fer que un gatet segueixi el cursor i d'idear un nou joc. I, el que em sorprèn més de tot és que em posen un vídeo amb nens de primària que expliquen com de bé s'ho passen jugant i aprenent amb l'Scratch. 

Amb Scratch, els mestres aprenen amb els nens

Al principi, em mostro una mica escèpica. De debò això s'utilitza? Els nens són capaços de fer servir aquest programa?! Jo no entenc res! Com se suposa que ho podria explicar, jo, això, si no me'n surto? Però mica en mica vaig provant diferents opcions. Ja aconsegueixo que el gatet em segueixi, i jo també sóc capaç de seguir el seu ritme. I començo a reflexionar amb aquesta nova visió pedagògica que estic intentant adquirir mica en mica i penso: aquesta idea és genial! Els nens juguen mentre creen jocs i després podran jugar amb els dels seus companys. I no s'adonen que, durant la tasca, estan raonant. Estan veient reflexades les conseqüències d'un raonament previ i són capaços de decidir si els convenç, si això era el que ells volien fer. I si veuen algun projecte que els agrada, tindran curiositat per saber com està fet i tindran l'opció d'investigar-ho. És realment complet!

Em torno a imaginar davant una classe de nens i nenes fent servir l'Scratch. Segurament no seré cap experta en el tema tampoc llavors (perquè mai se m'han doant del tot bé les noves tecnologies), però sé que podré anar jugant i aprenent amb ells. Perquè no es tracta que jo domini aquest programa a la perfecció, sinó de mostrar una actitud oberta a conèixer més i a aprendre amb els infants (que és, en el fons, el que fan els mestres cada dia). 

Scratch estimula el raonament i la imaginació,
al mateix temps que aprenen jugant

AMPLIACIÓ

Aquest és el projecte que he creat en col·laboració amb la Mireia Mandicó (us deixo l'adreça al seu blog). 

També et deixo, estimat lector, aquest tutorial bàsic per començar a fer servir l'Scratch.

Estem massa connectats?

A la classe de GITIC d'avui hem après a elaborar formularis a través del Google Drive. Hem creat un per conèixer com els nostres hàbits d'us de les noves tecnologies (especialment a través dels tèlèfons mòbils) afecten el nostre aprenentatge.

Et convido, lector, a respondre aquestes senzilles preguntes i t'agraeixo per avançat la teva participació.