Comunicació no verbal: com ho dic

DESCRIPCIÓ

Després de llegir aquest fragment d'un llibre de Sebastià Serrano, i ampliant-lo amb el llibre Com parlar bé en públic (Rubio, J. i Puigpelat, F.; 2000) i el treball d'Identitat i Territori realitzat conjuntament amb la Marta Moll sobre la quinèsica corporal i virtual, m'agradaria deixar-te, lector, un resum sobre la importància de la comunicació no verbal i com, sovint, les paraules no són les que donen més informació.

GRAMÀTIQUES DEL SILENCI, S. SERRANO

Primerament, et deixo amb un resum (realitzat com a activitat de classe amb l'Alba Perramon, la Marta Moll i la Clàudia Miramunt) del primer article esmentat:

El llenguatge verbal és relativament “nou” en comparació amb el llenguatge no verbal, però no per això és menys eficaç. Sovint ens trobem en situacions en què rebem estímuls, els processem i hi donem resposta gairebé de manera inconscient, cosa que ens estalvia els compromisos que ens provocaria intentar trobar una resposta adequada a través de les paraules.

L'estructura del llenguatge segons Merhabian (1972)

El llenguatge, definit quantitativament per Merhabian el 1972, presenta la següent estructura: 7 % d’aportació informativa verbal, 38% d’aportació informativa per les qualitats de la veu i 55% és comunicació no verbal (expressió de la cara, vestit, mirades, gestos…). Per tant, la major part d’informació sobre l’entorn de qualsevol situació comunicativa ens arriba per via no verbal.
Els signes no verbals resulten, a més, ser els millors indicadors a l’hora d’avaluar l’èxit d’una interacció comunicativa. 

La força i l’impacte de la veu també compleix una funció important dintre de la comunicació no verbal. Aquest tipus de comunicació ens informa sobre l’estat de les nostres emocions, sobre l’estat general del nostre cos i sobre les nostres actituds, i val a dir que seria impossible fer arribar aquest tipus d’informació a través del llenguatge.
 
A l’hora de donar informació, la comunicació verbal i no verbal tenen uns papers força diferenciats: la comunicació verbal ens ajuda a descriure l’espai exterior (tot el nostre entorn) i per descriure la nostre identitat personal (estat d’ànim, desitjos, emocions) fem servir la comunicació no verbal. 

PROJECTE D'IDENTITAT I TERRITORI: 

LA QUINÈSICA CORPORAL I VIRTUAL

Per anar una passa més enllà, en el projecte d'Identitat i Territori vàrem investigar com aquesta comunicació no verbal, a simple vista universal, també té uns trets identitaris culturals, tant físicament com en el llenguatge virtual. 

Primerament, calia definir el terme quinèsica. Aquest terme va ser creat per l'antropòleg americà Ray Birdwhistell i serveix per a designar la disciplina que estudia els gestos, la postura, l'expressió facial, la mirada, el contacte corporal... 

Per a fer l'exposició més dinàmica i mostrar alguns exemples, vam requerir l'ajuda de 4 voluntaris. Els vam fer interpretar unes escenes per a poder analitzar el seu llenguatge corporal. Alguns dels trets que vam remarcar van ser la manera de caminar (amb pas ferm indica seguretat, arrosegant els peus inseguretat), els moviments de les mans (a les butxaques són signe d'incertesa, fent ritmes sobre una superfície són signe d'impaciència...). 

Per a descobrir les diferents particularitats culturals, vam investigar sobre la manera de saludar-se a diferents països i, concretament, els petons. Vam acabar configurant un mapa: a Espanya ens saludem amb dos petons, a França i Itàlia amb tres, al Regne Unit amb un, a EE.UU amb un petó però únicament si és la nostra parella... 


Una dada curiosa: a Rússia, entregar un ram amb un nombre imparell de flors es considera un signe d'afecte i amistat, mentre que si el nombre de flors és parell es relaicona amb la mort (perquè es reserven per als funerals). 

A Rússia, el nombre de roses d'un ram
té una implicació no verbal

En l'àmbit virtual, vam trobar diferències en el llenguatge de les emoticones, que permeten expressar emocions a partir de tipografies, com per exemple: 

• Felicitat --> :) [occidental] ; (n_n) [oriental]
• Gelosia --> 8(>.<)8 [oriental]

COM PARLAR BÉ EN PÚBLIC, de J. Rubio, J. F. Puigpelat

El llenguatge no verbal sempre
és present i important

Ja que tornaré a fer referència a aquest llibre en un altra entrada, no m'hi entretindré gaire.

Bàsicament, vull mencionar, un cop llegit aquest manual per a bons oradors, que el llenguatge corpral resulta essencial a l'hora de dirigir-se a un públic, més fins i tot que el missatge en qüestió. Com a oradors, hem de fer que el nostre discurs sigui creïble, i per fer-ho hem de demostrar seguretat, confiança, no deixar entreveure cap indici de dubte o nerviosisme.

El silenci és tan important com les paraules

Un detall amb el qual em quedaria del llibre és la importància que dóna als silencis i les pauses (en llegir aquests capítols, em venia al cap l'article de Gramàtiques del silenci).

Tant important és saber controlar les paraules com els moments en els quals no n'hi ha. S'han de fer els necessaris (no parlar sense parar) i en els moments oportuns (després d'una idea clau, per exemple, perquè l'audiència pugui assimilar-la i reflexionar-hi).

REFLEXIÓ

La concepció de la comunicació no verbal és molt contradictòria: d'una banda, la reservem a un segon pla perquè donem més importància a les paraules, al què diem; però, d'una altra banda, és habitualment el primer en què ens fixem. Quantes vegades ens hem evadit mentre un professor (o qualsevol orador) proseguia amb el seu discurs i hem observat la seva postura, els seus tics,... sense escoltar ni una sola de les paraules que deia?

Hi ha d'haver sintonia entre el què i el com

El llenguatge no verbal és essencial per aquest motiu: és el que pot fer que el nostre oient ens escolti o no. Per això cal tenir-lo present en tot moment (sense que mai no arribi a ser una obsessió tan primordial que ens faci desentendre'ns del discurs pròpiament dit). Davant de qualsevol circumstància, sigui una entrevista de feina o una conferència, el que cal recordar i demostrar (malgrat un s'estigui morint de nervis per dins) és seguretat, positivisme i naturalitat. 

Tampoc no es tracta de deixar de banda el missatge. Malgrat els percentatges, el contingut d'allò que diem amb paraules també té un pes molt important. Són importants tant el què com el com, però cal tenir sempre present que han d'anar sempre lligats. La bona complementarietat i sintonia entre ambdós són el que garantiran l'èxit comunicatiu. 

AMPLIACIÓ

Per postres, us deixo amb el Prezi que vam elaborar amb la Marta sobre la quinèsica corporal i virtual, així com un enllaç a un document amb un recull d'articles i adreces d'interès i curioses que vam utilitzar per a elaborar el treball. 

Codi escrit: què dic

DESCRIPCIÓ

L'escriptor i investigador Daniel Cassany afirma que "un individu que vulgui dominar el codi escrit de la seva llengua ha d'aprendre únicament aquelles regles que regeixen l'escrit i que no s'utilitzen en l'oral (perquè la llengua ja la domina pel fet de dominar el codi oral)".

A continuació et presento, lector, una taula sobre les principals diferències contextuals (segons la situació de comunicació) que trobem entre el canal oral i el canal escrit: 

CANAL ORAL	CANAL ESCRIT
Canal auditiu: el receptor comprèn amb l'oïda el text.	Canal visual (el receptor llegeix amb els ulls el text), el qual presenta una capacitat de transmissió superior a l'auditiu.
El receptor percep successivament els diversos signes del text (procés serial)	El receptor els percep simultàniament, fet que implica diferències en les estratègies de comprensió (procés holístic).
Comunicació espontània: l'emissor pot rectificar, però no esborrar, el que ja ha dit. El receptor està obligat a comprendre el text en el moment de l'emissió tal i com s'emeti.	Comunicació elaborada: l'emissor pot corregir i refer el text sense deixar rastres. El lector pot escollir com i quan ho vol fer (ordre, velocitat...)
Comunciació immediata en el temps i en l'espai.	Comunicació diferida en el temps i en l'espai.
Comunicació efímera (verba volant). Els sons només són perceptibles el temps que duren en l'aire.	Comunicació duradora (scripta manent): les lletres es graven en un suport estable i perduren. L'escrit adquireix valor social de ser testimoni i registre de fets.
Ús dels codis no-verbals (fesomia, vestits, moviment...). En una conversa, el significat social dels codis no verbals és del 65% (Knapp, 1980).	Poc ús dels codis no-verbals: només es val d'alguns com la disposició de l'espai i del text, la textura...
Hi ha interacció durant l'emissió del text. Mentre parla, l'emissor veu la reacció del receptor i pot modificar el seu discurs segons aquesta: és negociable.	No hi ha interacció durant la composició. L'escriptor no pot conèixer la reacció real del lector.
El context extralingüístic té un paper molt important (codis no-verbals, dixi,...)	El context és poc important: l'autor crea al context a mesura que escriu el text.

I aquí, un quadre sobre les principals diferències textuals (aquelles referides al missatge) entre els dos codis: 

CANAL ORAL	CANAL ESCRIT
ADEQUACIÓ
- Tendència a marcar al procedència dialectal de l'emissor (ús freqüent de les varietats dialectals).	- Tendència a neutralitzar ñes marques de procedència de l'emissor (ús freqüent de l'estàndard)
- Temes generals, grau de formalitat baix i propòsits subjectius (usos privats)	- Temes específics, grau de formalitat alt i propòsits objectius (usos públics)
COHERÈNCIA
- Selecció menys rigorosa de la informació: presència de canvis de tema, repeticions, dades irrellevants...	- Selecció molt precisa de la informació: el text conté exactament la informació rellevant.
- Més redundant	- Menys redundant
- Estructura del text oberta: hi ha interacció i l'autor pot modificar-la.	- Estructura tancada: respon a un esquema planificat prèviament per l'autor.
- Estructures poc esteriotipades: l'emissor té més llibertat en elaborar-les	- Estructures esteriotipades (convencions socials, fórmules, frases fetes...)
COHESIÓ
- Menys gramatical: utilitza sobretot pauses i entonacions	- Més gramatical: utilitza signes de puntuació, sinònims, enllaços...
- Utilitza molt els elements paralingüístics: canvis de ritme, variació de tons...	- Utilitza pocs elements paralingüístics: tipografies diverses, altres codis gràfics...
- Utilitza força codis no-verbals: moviments corporals, gestos...	- Utilitza pocs codis no-verbals: distribució espacial del text, esquemes...
- Freqüència alta de referències exofòriques (referides al context)	- Freqüència alta de referències endofòriques (referides al mateix text)
GRAMÀTICA: FONOLOGIA I GRAFIA
- Incorpora formes pròpies des usos espontanis i ràpids: contraccions, elisions	- Gairebé no incorpora formes pròpies dels usos espontanis
GRAMÀTICA: MORFOLOGIA
- Prefereix solucions poc formals: relatius simples, combinacions de pronoms	- Ús de solucions formals: relatiu compost, perfet simple
GRAMÀTICA: SINTAXI
- Tendència a estructures sintàctiques simples: oracions simples i breus	- Ús freqüent d'estructures complexes i desenvolupades: oracions llargues, amb subordinades relatives...
- Freqüència alta d'anacoluts i frases inacabades	- Abscència gairebé absoluta d'anacoluts i frases inacabades
- L'ordre dels elements de l'oració és força variable	- Ordre més estable (Subjecte+Verb+Complements)
- El·lipsis freqüents	- El·lipsis poc freqüents

Per tal que un text o discurs sigui significatiu (ja sigui oral o escrit), cal que compti amb una sèrie de qualitats que el permetin actuar eficaçment com a missatge real en una situació comunicativa. 

CARACTERÍSTIQUES O PROPIETATS DEL TEXT O DISCURS

1. ADEQUACIÓ: grau d'adaptació d'un discurs a la seva situació comunicativa, tenint en compte l'interlocutor i el propòsit o objectiu. Aquesta inclou tant el registre (lèxic general o específic; formal o informal; elecció del tipus de text) com la varietat dialectal (no tots els termes es poden acceptar). 
   
   
2. COHERÈNCIA: propietat que selecciona la informació rellevant de la que no n'és i que estableix la relació lògica i no contradictòria entre les diferents parts d'un discurs tenint en compte l'estructura lògica del text.
   
   
3. COHESIÓ: conjunt de relacions o vincles de significat que s'estableixen entre diferents elements o parts del text i que permeten al lector interpretar-lo amb eficàcia. Per a fer-ho, es poden utilitzar connectors (com conjuncions, pronoms, signes de puntuació).
   
   
4. CORRECCIÓ: es refereix a la "norma" explícita d'ús en una comunitat lingüística de parlants. En el nostre cas, aquesta norma ve marcada per l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) i la Real Academia Española (RAE), que la recullen als diccionaris. 
   
   
5. VARIACIÓ: qualitat dels trets estilístics i expressius d'un escrit o discurs d'acord amb determinats valors i actituds socials. Consisteix a saber fer un bon ús de les paraules i els recursos retòrics. 

REFLEXIÓ

Oral o escrit? És un d'aquells debats eterns, on sempre trobem veus a tots dos bàndols. 

El que és cert és que tots dos coexisteixen i ho han fet durant segles. Però no són estàtics ni independents l'un de l'altre. Tanmateix, se'ls dóna la mateixa importància?

A l'escola es prioritzen les habilitats del
codi escrit per sobre de les del codi oral

Sincerament, opino que no. Partint de l'afirmació de l'inici d'aquesta entrada, a les escoles es prioritza per sobre de tot que els alumnes aprenguin (o memoritzin) les normes ortogràfiques i semàntiques per a poder redactar correctament. L'aplicació de les propietats textuals no és exhaustiva; se'n demana, bàsicament, un coneixement teòric, i sempre aplicat al codi escrit més que no pas a l'oral. 

Malgrat que se'n reconeix la importància, no s'actua sobre aquesta. L'escrit (llegir i escriure) té un paper protagonista mentre que l'oral (parlar i escoltar) és un mer secundari. I es mereix el seu reconeixement, perquè l'escrit no s'ha desenvolupat al marge de l'oral sinó al contrari (com afirma Leonard F.M. Scinto) i l'escrit no deixa de ser una transcripció gràfica de l'oral. 

Si hi hagués una major equitat, probablement no ens resultaria tan difícil assumir el rol d'oradors. 

AMPLIACIÓ

Com a complement, et deixo, lector, un recull de diferents arguments en l'eterna discussió sobre quin és el codi predominant, si l'oral o l'escrit. 

El llenguatge, més que un instrument de comunicació

DESCRIPCIÓ

No és senzill definir segons quins conceptes: amor, bellesa, intel·ligència... I, fins i tot fent referència a elements pròpiament lingüístics, definir segueix sense ser gens senzill.

El llenguatge és un element imprescindible en processos
com el pensament, la memòria o la comunicació

Com definiries, lector, què és el llenguatge? 

Pensant en com definir-ho, una de les primeres paraules que ens ve al cap és comunicació. Innegablement, el llenguatge no es pot concebre sense la seva dimensió comunicativa. Però cal anar més enllà, perquè el llenguatge no és únicament una eina de comunicació. 

Després de llegir un article de Jesús Tuson, vam fer una recopilació de les diferents funcions que té el llenguatge: 

• És un mitjà d'expressió i de comunicació propi dels éssers humans, diferenciat del que posseeixen altres animals tant quantitativament (s'organitza a diferents nivells i ens permet expressar un nombre il·limitat de sensacions, situacions, idees...) com qualitativament (comporta creativitat i ens permet al·ludir a coses i esdeveniments en la seva absència - fenomen conegut com a parla desplaçada). 

• Amb la llengua, organitzem el nostre entorn. La comunicació no seria possible sense aquesta organització i reducció que fem del món a través del llenguatge. 

• Davant l'etern debat "què va aparèixer abans, el llenguatge o el pensament?", Tuson dóna raons per argumentar que tots dos són complementaris: sense la base d'una constitució cerebral mínimament adequada no és possible el llenguatge, i en total abscència del llenguatge no apareixen indicis d'intel·ligència. Per tant, es dedueix que l'evolució paral·lela de tots dos factors ha permet el desenvolupament humà. 

• El llenguatge (sempre concentrat en una llengua) és el suport bàsic de la memòria. Això es veu reflectit en la memòria col·lectiva (conservada en mites i llegendes transmesos a través d'una llengua, sigui oral o escrita), l'acumulació científica i tècnica (transmesa de generació en generació a través d'alguna llengua pròpia) i la identitat personal (el llenguatge permet la permanència del "relat" intrasferible que és la nostra pròpia vida). 

• El llenguatge fa possible l'autoexpressió perquè permet el discurs intern: no desenvolupem els nostres pensaments al marge de la llengua. 

• Tota expressió humana pot trobar la seva traducció en el llenguatge, mentre que no tota expressió lingüística pot ser abocada al llenguatge visual. 

EL LLENGUATGE ÉS...

1.  Un mitjà o instrument de comunicació, el més extens de tots els que disposem. 
2. El factor bàsic que ens constitueix com éssers humans perquè fa possibles el discurs abstracte i la parla desplaçada. 
3. L'eina amb què endrecem tant les experiències que observem a l'entorn com aquelles que s'originen en nosaltres mateixes.
4. Un element essencial en la constitució del pensament. 
5. El suport de la memòria. 
6. Una eina que ens permet l'expressió lliure i interior, i és la causa del diàleg que mantenim amb nosaltres mateixos. 

Un cop ens familiaritzats una mica més amb com d'extens i d'important arriba a ser el llenguatge, us presento un breu resum de les 4 grans habilitats lingüístiques (que vindrien a ser les "coses" que podem fer amb el llenguatge) que es treballen al llarg de les diferents etapes d'escolarització:

1. LLEGIR: és el procés a través del qual es comprèn un text escrit. 

2. ESCRIURE: procés a través del qual es produeix un text escrit significatiu. 

3. PARLAR: expressar el nostre pensament mitjançant el llenguatge articulat de forma coherent, clara i amb correcció i adequació a la situació comunicativa. 

4. ESCOLTAR: comprendre un missatge a partir d'engegar un procés cognitiu de construcció de significat i d'interpretació d'un missatge o discurs pronunciat oralment. 

Per a dominar a fons aquestes 4 habilitats lingüístiques, és necessària una competència comunicativa, terme que apareix als anys 70 per Gumperz i Hymes i que es defineix com "la capacitat que abraça tant el coneixement de la llengua com l'habilitat per utilitzar-la". L'adquisició d'aquesta es configura a partir de l'experiència social, les necessitats i motivacions i l'acció. Aquesta competència comunicativa té 4 components:

• Competència lingüística / gramatical: domini del codi lingüístic (a nivell fonològic, nivell morfològic, nivell lèxic, nivell sintàctic i nivell semàntic).

• Competència sociolingüística: fa referència a les situació comunicativa, a les regles socioculturals d'ús (segons els participants, el propòsit...)

• Competència discursiva: habilitat de produir i interpretar diferents tipus de discursos en qualsevol gènere i interpretar i produir textos coherents i cohesionats.

• Competència estratègica: fa referència a l'habilitat d'utilitzar estratègies de comunicació verbal i no verbal per millor l'efectivitat de la comunicació o compensar les interrupcions que poden sorgir, a causa de diferents variables d'actuació o d'insuficiències en una o vàries competències.

REFLEXIÓ

El llenguatge és imprescindible per tots els motius ja esmentats. Però, en som realment conscients? Crec que el primer problema és que molt sovint confonem termes, i per això m'agradaria aprofitar aquest blog per fer una petita aclaració aprofitant els meus apunts de Lengua castellana y literatura I (editorial Edebé) de batxillerat:

• El llenguatge és la facultat de l'ésser humà per a comunicar-se. 
• La llengua és el sistem de signes utilitzat per una comunitat per a comunicar-se. 
• La parla és la manera individual com s'utiliza la llengua. 
• El dialecte és la modalitat d'una zona amb variants significatives en l'ús d'una llengua. 

El llenguatge és l'inici de la cultura

El llenguatge és l'inici, és la premisa sense la qual no tindríem comunicació, llengües, memòria... Cultura, al cap i a la fi. El llenguatge és aquest mar immens i infinit en el qual suren tots els diferents elements lingüístics que ens permeten dur a terme les 4 habilitats lingüístiques. 

Per això crec que és del tot essencial  tenir cura tot allò relacionat amb el llenguatge. És el pilar del nostre món, tot i que estigui amagat. 

Fins i tot el llenguatge matemàtic (xifres, no paraules) és un llenguatge. 

Cal donar importància a les 4 habilitats:
llegir, escriure, parlar i escoltar

Tot ho volem reduir a paraules, ens costi més o menys. És per això que cal donar molta importància des de l'inici i fins al final (millor si no hi ha final) de l'escolarització a les diferents habilitats lingüístiques, sense menysprear-ne cap. Sovint es dóna molta importància a la lectura i a l'escriptura. I són essencials, és evident, però són també essencials parlar correctament i saber escoltar. No ens ha d'espantar el repte que "siguin més díficils de treballar", perquè això no fa desaparèixer la necessitat. 

AMPLIACIÓ

Per postres, et vull deixar, lector, un article sobre eines 2.0 per a l'ensenyament i l'aprenentatge de les habilitats lingüístiques.