Aprenent a ser oradors

DESCRIPCIÓ

Tots, en algun moment, ens trobem en una situació
on hem de parlar en públic

Parlar bé en públic no és un do innat. Sí, sempre hi haurà gent que hi tindrà més predisposició, com també sempre hi haurà gent que jugarà millor al futbol que als escacs. Però no és una habilitat màgica que o bé es té o bé no és té. És una tècnica que, com tota tècnica, es pot perfeccionar i millorar a partir de la pràctica i partint d'unes bases i, sobretot, d'una predisposició. 

En aquesta entrada et parlaré, lector, d'allò que he après sobre com ser una bona oradora gràcies a la lectura del llibre Com parlar bé en públic, escrit per la llicenciada en Ciències de la Informació Joana Rubio i l'escriptor i llicenciat en Filosofia Francesc Puigpelat.

Es tracta d'un manual molt complet amb nombrosos exemples i consells sobre l'art de la retòrica que tant ens espenta a molts i tan inevitable resulta.

Un cop finalitzada la lectura, i treballant en petits grups, vam elaborar un decàleg sobre allò més important a tenir en compte a l'hora de parlar en públic: 

1. Cal tenir un guió ben estructurat i coherent (diferenciant la introducció, desenvolupament i concusió). 

2. Tenir present el públic en tot moment (no podem fer el nostre discurs completament aliens a la realitat que ens envolta, l'hem d'anar adaptant a l'audiència).

3. Mostrar la màxima naturalitat possible (malgrat els nervis). 

4. Demostrar una actitud positiva: començar amb un somriure. 

5. Remarcar les idees principals (repetint-les, posant-hi més èmfasi a partir del to...)

6. Ser conscient del propi llenguatge corporal (mans, veu, mirada...).

7. Fer una introducció potent per a captar l'atenció del públic. 

8. Parlar amb frases curtes, simples. 

9. Tenir molta cura de la correcció lingüística. 

10. Utilitzar suports audiovisuals adequats però sempre com a un simple suport (trobar l'equilibri perquè allò que es mostra no distregui del discurs sinó que el complementi).

REFLEXIÓ

Cal no veure l'audiència com un enemic

Sincerament, abans de llegir aquest llibre estava convençuda que parlar en públic era una habilitat que només les persones més extrovertides, amb una facilitat innata, posseïen. I també que els nervis eren una maledicció de la qual ningú que la pateixi no es pot escapar, i els únics que en sortiran ben parats són aquells que no els tenen des d'un bon començament. 

Però aquest manual, molt recomanable, et va desmentint aquest mite pàgina a pàgina. El més encoratjador és la manera com ho expressen: no parlen dels oradors com a uns éssers especials, sinó que els autors es dirigeixen directament a tu, lector, com a orador, perquè oradors i comunicadors ho som tots. 

És clar que els nervis no es poden controlar. El més important és, com totes les pors, assumir que existeix i intentar treballar a partir d'aquest. La preparació és indispensable. Una vegada segurs de què volem dir i tenir clar com ho volem dir, la resta sorgeix de manera més fluïda. 

Crec que és important remarcar una frase del llibre: "No és el mateix parlar que comunicar-se". No es tracta de saber trobar les paraules més tècniques i exactes, sinó de fer arribar el missatge que volem fer arribar. Si ho aconseguim, haurem assolit l'èxit desitjat.

Això fa referència al concepte de competència comunicativa, en especial a les competències discursiva i estratègica.

Per acabar aquesta reflexió, lector, et vull deixar amb alguns consells pràctics que ens ofereix aquest llibre per controlar el nerviosisme, que és, segons el meu parer, el gran enemic a què ens enfrontem quan parlem en públic:

• Si falla la veu, cal aclarir la gola i beure aigua
• Fer unes passes
• Respirar profundament i lentament abans de començar
• Somriure, perquè es relaxin emissor i receptor
• Buscar contactes visuals agradables
• Dominar el principi i el final
• Començar parlant a poc a poc
• Arribar al lloc del discurs una mica abans, per establir contacte amb el públic i conèixer-lo

AMPLIACIÓ

El periodista i escriptor català Carles Capdevila ha rebut
aquest any el Premi Nacional de Comunicació

Com a aplicació pràctica sobre ser un bon orador i què implica ser un bon comunicador, vam triar, en petits grups, un personatge que consideréssim un bon comunicador i donar arguments que defensessin la nostra tria. 

En el nostre cas (amb l'Anna Julià, la Mireia Mandicó, la Marta Moll i l'Alba Perramon) vam escollir el periodista i escriptor català Carles Capdevila. Vam fer una selecció d'articles, conferències i tuits per a demostrar que era un bon comunicador tant a nivell escrit com oral i digital. 

Alguns dels motius que vam trobar van ser: 

• El seu bon ús de l'humor 
• Aprofita anècdotes personals per a fer-se més proper
• Introduccions entretingudes
• Postura natural
• Llenguatge proper, amb alguna expressió col·loquial però sempre dins el registre formal
• Presenta sempre prèviament l'estructura del seu discurs

Perquè te'n puguis fer una millor idea, et deixo amb la presentació que vam elaborar a través de l'eina Pearltrees per a desar i compartir marcadors socials.

Un nou món a descobrir: les PDI i els iPad a les aules

DESCRIPCIÓ

Com a punt i final a la Setmana de pràctica i reflexió educativa (setmana durant la qual els alumnes de primer curs vam poder visitar diferents escoles, acompanyar un alumne de tercer durant dos dies en les seves pràctiques i que també va comptar amb conferències molt interessants per part de mestres com Jaume Cela o dues mestres que practiquen una metodologia innovadora en l'àrea de matemàtiques basada en les intel·ligències múltiples), vam assistir a una conferència sobre l'aplicació actual de les noves tecnologies a les aules. La primera part, a càrrec de Miquel Amor, va estar centrada en les pissarres digitals interactives (PDI) i la segona part, a càrrec de Marta Palet i Jordi Bigas, ens va mostrar la realitat dels iPads a les aules. 

Esquema de l'estructura d'una PDI

La finalitat de qualsevol tecnologia és millorar i facilitar qualsevol procés que ja s'està fent. En el cas de les escoles, la pissarra digital interactiva (PDI) és una eina que permet facilitar processos com presentacions, cerca i tractament de la informació i també creació de continguts. 

Un gran problema que apareix amb l'ús de les tecnologies és que se les tracta a partir de conceptes antics que confonen els infants. La PDI té l'origen en la pissarra tradicional, però la PDI ja no és aquella placa de pedra on s'escriu amb guix. És molt més: és una finestra al món. És una evolució de la pissarra que incorpora un projector i que està connectat a un ordinador que permet accedir a internet. No incorpora gaire en termes de navegació però sí de metodologia. 

Aquesta eina presenta un gran potencial en moltes activitats, especialment en presentacions i activitats interactives amb els alumnes. Però aquest potencial no ha de esdevenir una obligació de convertir les pissarres digitals en el centre del procés d'ensenyament-aprenentatge. Cal saber trobar el moment adequat i l'activitat adequada, com un racó, per exemple. 

L'iPad és una eina que va començar com a complement
als racons i que cada vegada guanya més protagonisme

A continuació, els mestres de l'escola Mare de Déu de la Mercè de Sant Feliu de Llobregat van presentar el seu projecte innovador com un projecte comú, un camí que emprenien mestres, alumnes i famílies, que va començar amb les PDI i els ordinadors (projecte 1x1 a Secundària) i va continuar amb els iPad. 

La introducció dels iPad apareix com una alternativa per a facilitar la interacció dels alumnes, que en el cas de les PDI resultava menys accessible (només pot haver-hi un nen a la PDI i la resta miren). 

Aquesta nova tecnologia portàtil resulta beneficiosa tant per als alumnes, perquè és entretinguda i de fàcil manipulació, com per als mestres, perquè els facilita el procés d'avaluació de manera immediata. 

S'utilitzen especialment en els racons amb petits grups. Els nens ho conceben com un joc però és molt més que un joc, perquè experimenten i aprenen. Hi ha una gran preparació prèvia tant de formació dels mestres com de preparació de les activitats i apps utilitzades en els racons (l'iPad és un molt bon complement, però no serveix per a tot).

Després de l'explicació, ens van mostrar diferents materials didàctics que havien creat els propis mestres de l'escola d'acord amb els objectius i les necessitats reals que volien cobrir. 

Aquest procés d'introducció dels iPad a les aules, com el de les PDI, és un procés progressiu. Requereix una formació i una reflexió intensiva per part dels mestres. Ha començat a aplicar-se a infantil i cicle inicial, i aviat s'incorporarà a cicle mitjà (els mestres estan en procés de formació), i allò que en un inici només servia per a fer racons ha anat guanyant cada vegada més protagonisme (com en projectes). 

REFLEXIÓ

Les PDI són eines que, com totes,
tenen avantatges i també inconvenients

Les noves tecnologies resulten una novetat fascinant. Quin món de possibilitats infinites! Però aquest entusiasme no pot nublar el raonament necessari que implica aquesta nova metodologia. 

Tota eina, material, metodologia, tècnica presenta avantatges i inconvenients. Encara no ha aparegut la fórmula perfecta (si arribés el dia que aparegués, deixaríem de buscar-ne alternatives). I això cal tenir-ho molt present i no deixar-se emportar. 

Les PDI són molt recents, i això vol dir que, malgrat tot allò bo que poden oferir-nos, encara els queda un llarg camí. I aquest camí és llarg tant per a les pròpies pissarres (els seus sistemes de navegació, la cal·libració poc exacta, el fet que només la pugui utilitzar un usuari, les ombres...) com per als mestres (cal una formació exhaustiva i un nou replantejament pedagògic en els continguts que s'hi treballen). 

Les tecnologies a les aules són una realitat innegable

Un cop conscients d'aquest llarg camí que ja hem començat, el més important és acceptar un fet innegable: les noves tecnologies formen part de les aules. És així. I com a mestres ho hem d'acceptar, perquè és la realitat que ens trobarem quan entrem al món de la docència. Això no vol dir, però, que a partir d'ara desapareixeran els fulls i els llibres i tot aprenentatge es donarà a través d'una pantalla. 

Tenim una tendència a aferrar-nos al passat, malgrat que com a alumnes que han passat gran part de la seva escolarització al segle XXI ens sentim més "moderns" que ningú. Com que som novells, tenim por a fer alguna cosa que no sabem si funcionarà i tenim una gran tendència a intentar repetir allò del passat que sabem que ha funcionat. Hem d'aprofitar-nos d'aquesta experiència personal per a trobar aquesta unió entre tradició i avantguarda i ser conscients que els quatre anys de formació a la facultat no són res més que la base d'un edifici que anirà creixent i creixent amb el temps.

AMPLIACIÓ

Com a ampliació, lector, et deixo amb diferents eines que vam treballar a GITIC quan vam experimentar, molts de nosaltres per primera vegada, amb les PDI. 

• Smart: programa per a utilitzar les PDI. Es pot fer servir online o descarregar-lo a un ordinador per a preparar sessions des de casa. 
• Tiching: cercador de recursos educatius
• Alexandria: eines i recursos de PDI fetes per mestres i compartides per als mestres
• Genmatic: un recull de recursos multimèdia organitzats per àrees i nivells

També et recomano que visitis la web de l'Escola Mare de Déu de la Mercè de Sant Feliu de Llobregat, on trobaràs materials i exemples de l'ús de les PDI i els iPad a l'aula.

Comunicació no verbal: com ho dic

DESCRIPCIÓ

Després de llegir aquest fragment d'un llibre de Sebastià Serrano, i ampliant-lo amb el llibre Com parlar bé en públic (Rubio, J. i Puigpelat, F.; 2000) i el treball d'Identitat i Territori realitzat conjuntament amb la Marta Moll sobre la quinèsica corporal i virtual, m'agradaria deixar-te, lector, un resum sobre la importància de la comunicació no verbal i com, sovint, les paraules no són les que donen més informació.

GRAMÀTIQUES DEL SILENCI, S. SERRANO

Primerament, et deixo amb un resum (realitzat com a activitat de classe amb l'Alba Perramon, la Marta Moll i la Clàudia Miramunt) del primer article esmentat:

El llenguatge verbal és relativament “nou” en comparació amb el llenguatge no verbal, però no per això és menys eficaç. Sovint ens trobem en situacions en què rebem estímuls, els processem i hi donem resposta gairebé de manera inconscient, cosa que ens estalvia els compromisos que ens provocaria intentar trobar una resposta adequada a través de les paraules.

L'estructura del llenguatge segons Merhabian (1972)

El llenguatge, definit quantitativament per Merhabian el 1972, presenta la següent estructura: 7 % d’aportació informativa verbal, 38% d’aportació informativa per les qualitats de la veu i 55% és comunicació no verbal (expressió de la cara, vestit, mirades, gestos…). Per tant, la major part d’informació sobre l’entorn de qualsevol situació comunicativa ens arriba per via no verbal.
Els signes no verbals resulten, a més, ser els millors indicadors a l’hora d’avaluar l’èxit d’una interacció comunicativa. 

La força i l’impacte de la veu també compleix una funció important dintre de la comunicació no verbal. Aquest tipus de comunicació ens informa sobre l’estat de les nostres emocions, sobre l’estat general del nostre cos i sobre les nostres actituds, i val a dir que seria impossible fer arribar aquest tipus d’informació a través del llenguatge.
 
A l’hora de donar informació, la comunicació verbal i no verbal tenen uns papers força diferenciats: la comunicació verbal ens ajuda a descriure l’espai exterior (tot el nostre entorn) i per descriure la nostre identitat personal (estat d’ànim, desitjos, emocions) fem servir la comunicació no verbal. 

PROJECTE D'IDENTITAT I TERRITORI: 

LA QUINÈSICA CORPORAL I VIRTUAL

Per anar una passa més enllà, en el projecte d'Identitat i Territori vàrem investigar com aquesta comunicació no verbal, a simple vista universal, també té uns trets identitaris culturals, tant físicament com en el llenguatge virtual. 

Primerament, calia definir el terme quinèsica. Aquest terme va ser creat per l'antropòleg americà Ray Birdwhistell i serveix per a designar la disciplina que estudia els gestos, la postura, l'expressió facial, la mirada, el contacte corporal... 

Per a fer l'exposició més dinàmica i mostrar alguns exemples, vam requerir l'ajuda de 4 voluntaris. Els vam fer interpretar unes escenes per a poder analitzar el seu llenguatge corporal. Alguns dels trets que vam remarcar van ser la manera de caminar (amb pas ferm indica seguretat, arrosegant els peus inseguretat), els moviments de les mans (a les butxaques són signe d'incertesa, fent ritmes sobre una superfície són signe d'impaciència...). 

Per a descobrir les diferents particularitats culturals, vam investigar sobre la manera de saludar-se a diferents països i, concretament, els petons. Vam acabar configurant un mapa: a Espanya ens saludem amb dos petons, a França i Itàlia amb tres, al Regne Unit amb un, a EE.UU amb un petó però únicament si és la nostra parella... 


Una dada curiosa: a Rússia, entregar un ram amb un nombre imparell de flors es considera un signe d'afecte i amistat, mentre que si el nombre de flors és parell es relaicona amb la mort (perquè es reserven per als funerals). 

A Rússia, el nombre de roses d'un ram
té una implicació no verbal

En l'àmbit virtual, vam trobar diferències en el llenguatge de les emoticones, que permeten expressar emocions a partir de tipografies, com per exemple: 

• Felicitat --> :) [occidental] ; (n_n) [oriental]
• Gelosia --> 8(>.<)8 [oriental]

COM PARLAR BÉ EN PÚBLIC, de J. Rubio, J. F. Puigpelat

El llenguatge no verbal sempre
és present i important

Ja que tornaré a fer referència a aquest llibre en un altra entrada, no m'hi entretindré gaire.

Bàsicament, vull mencionar, un cop llegit aquest manual per a bons oradors, que el llenguatge corpral resulta essencial a l'hora de dirigir-se a un públic, més fins i tot que el missatge en qüestió. Com a oradors, hem de fer que el nostre discurs sigui creïble, i per fer-ho hem de demostrar seguretat, confiança, no deixar entreveure cap indici de dubte o nerviosisme.

El silenci és tan important com les paraules

Un detall amb el qual em quedaria del llibre és la importància que dóna als silencis i les pauses (en llegir aquests capítols, em venia al cap l'article de Gramàtiques del silenci).

Tant important és saber controlar les paraules com els moments en els quals no n'hi ha. S'han de fer els necessaris (no parlar sense parar) i en els moments oportuns (després d'una idea clau, per exemple, perquè l'audiència pugui assimilar-la i reflexionar-hi).

REFLEXIÓ

La concepció de la comunicació no verbal és molt contradictòria: d'una banda, la reservem a un segon pla perquè donem més importància a les paraules, al què diem; però, d'una altra banda, és habitualment el primer en què ens fixem. Quantes vegades ens hem evadit mentre un professor (o qualsevol orador) proseguia amb el seu discurs i hem observat la seva postura, els seus tics,... sense escoltar ni una sola de les paraules que deia?

Hi ha d'haver sintonia entre el què i el com

El llenguatge no verbal és essencial per aquest motiu: és el que pot fer que el nostre oient ens escolti o no. Per això cal tenir-lo present en tot moment (sense que mai no arribi a ser una obsessió tan primordial que ens faci desentendre'ns del discurs pròpiament dit). Davant de qualsevol circumstància, sigui una entrevista de feina o una conferència, el que cal recordar i demostrar (malgrat un s'estigui morint de nervis per dins) és seguretat, positivisme i naturalitat. 

Tampoc no es tracta de deixar de banda el missatge. Malgrat els percentatges, el contingut d'allò que diem amb paraules també té un pes molt important. Són importants tant el què com el com, però cal tenir sempre present que han d'anar sempre lligats. La bona complementarietat i sintonia entre ambdós són el que garantiran l'èxit comunicatiu. 

AMPLIACIÓ

Per postres, us deixo amb el Prezi que vam elaborar amb la Marta sobre la quinèsica corporal i virtual, així com un enllaç a un document amb un recull d'articles i adreces d'interès i curioses que vam utilitzar per a elaborar el treball. 

Creant amb l'editor de vídeos de YouTube

YouTube és el portal de vídeos
més important

A la classe d'aquest dimecres, hem començat a parlar dels diferents processadors de vídeos i, com no podia ser d'una altra manera, hem dedicat la major part de la sessió a parlar de YouTube. Aquest servei universal, que va aparèixer el 2005 per a canviar-nos la vida, ha anat augmentant la seva capacitat i les seves possibilitats. No tan sols ens serveix per cercar música dels nostres cantants preferits o tràilers de les últimes pel·lícules en cartellera: actualment, un dels plats forts del menú són els incomptables tutorials de tot tipus de tasques (des de l'ús programes com Scratch fins a pentinats de famoses o receptes culinàries).

Vam parlar de com hauríem de ser més actius i no conformar-nos únicament amb el rol de consumidors, i vam començar a experimentar aquest nou paper amb l'Editor de vídeos que ens ofereix YouTube un cop hem formalitzat el nostre propi canal. Aquest permet jugar amb un gran ventall de combinacions de música, fotografies, efectes i text per crear composicions realment complexes. 

La meva no ho és gaire, de complexa, però n'estic prou satisfeta per ser la primera que faig. Aquí et deixo amb la meva primera composició i la primera cosa que mai penjo a YouTube: un recull d'algunes vinyetes de Mafalda (personatge del dibuixant argentí Quino) relacionades amb l'educació. 

Jugant i aprenent amb Scratch

DESCRIPCIÓ

La informàtica ja s'utilitzava a l'escola a finals del segle XX

Tot i que la seva importància és cada cop més notòria, l'ús de la informàtica a l'escola no és una novetat dels darrers anys; ni tan sols apareix al segle XXI. A finals dels anys 60 i principis dels 70, ja s'utilitzaven els ordinadors (d'aquella època, és clar) com a una eina únicament d'avaluació. L'ordinador demanava una acció o una resposta, el nen la complia i la màquina el deixava continuar si la solució era correcta. 

Imatge del popular programa Logo, on els nens
donaven ordres a una tortuga

A partir dels anys 70, la participació era més interactiva. Va aparèixer un programa revolucionari anomenat Logo (del grec logos, que significa "raonament" o "pensament"). El procediment era molt simple: nens havien de donar ordres a  una tortuga. Això els portava a utilitzar el raonament i la lògica a partir d'un procés d'assaig-error. Aquest programa va ser molt popular i molt utilitzat a moltes escoles. 

Però, com anem repetint sempre, estem en una era on la tecnologia avança a passos de gegant. Una tortugueta que segueix ordre és massa "poc estimulant". L'any 2007, un equip del prestigiós MIT dirigit per Mitchek Resnick va desenvolupar un programa anomenat Scratch (verb que en anglès significa "esgarrapar" i que fa també referència a la tècnica utilitzada pels DJs: tot tipus d'elements es poden importar i incorporar als projectes). 

El logotip de Scratch és un gat

Scratch és una eina de programació molt senzilla i concebuda per a ser aplicada en l'àmbit de l'educació. Amb ella, el nen imagina, crea i comparteix (lema del programa). Se'ls dóna una tasca, però en el fons és un joc que consisteix en crear un joc. S'aconsegueix així allò que tants mestres busquen sense descans: que el nen aprengui jugant. L'edat a què els nens comencen a utilitzar l'Scratch sol ser a partir de 3r de Primària. 

Com s'utilitza? És un món de descobriment, tant per nens com per adults. És recomanable curiosejar alguns projectes per fer-se una idea i poder adaptar idees a un nou projecte propi. Fins i tot el projecte més senzill, com fer que un personatge segueixi la direcció del cursor del ratolí, esdevé tot un repte. És qüestió d'anar comprenent i provant les diferents opcions que ofereix. El programa compta ja amb un rebost previ (de personatges, accions, fons, ...) però permet afegir-hi tot allò que vulguis de la teva pròpia collita (nous personatges, accions, sons...). A GITIC l'hem utilitzat online, tot i que també es pot baixar l'aplicació. 

REFLEXIÓ

La programació és una nova manera de raonar, i
no està tan sols a l'abast dels informàtics

Hem dedicat dues llargues sessions de GITIC a familiaritzar-nos amb aquest gatet i els seus amics, i per tant he tingut força temps per donar-hi voltes. Al principi estava bastant desorientada: la programació sempre m'havia semblat una cosa llunyana, com la física quàntica o la bioquímica. Àrees estranyes que només estudiaven i utilitzaven aquells que de debò s'hi dedicaven, tècnics i científics. Però arribo un dilluns al matí a la facultat on estudio Educació Primària i em diuen de sobte que haig de programar i haig de fer que un gatet segueixi el cursor i d'idear un nou joc. I, el que em sorprèn més de tot és que em posen un vídeo amb nens de primària que expliquen com de bé s'ho passen jugant i aprenent amb l'Scratch. 

Amb Scratch, els mestres aprenen amb els nens

Al principi, em mostro una mica escèpica. De debò això s'utilitza? Els nens són capaços de fer servir aquest programa?! Jo no entenc res! Com se suposa que ho podria explicar, jo, això, si no me'n surto? Però mica en mica vaig provant diferents opcions. Ja aconsegueixo que el gatet em segueixi, i jo també sóc capaç de seguir el seu ritme. I començo a reflexionar amb aquesta nova visió pedagògica que estic intentant adquirir mica en mica i penso: aquesta idea és genial! Els nens juguen mentre creen jocs i després podran jugar amb els dels seus companys. I no s'adonen que, durant la tasca, estan raonant. Estan veient reflexades les conseqüències d'un raonament previ i són capaços de decidir si els convenç, si això era el que ells volien fer. I si veuen algun projecte que els agrada, tindran curiositat per saber com està fet i tindran l'opció d'investigar-ho. És realment complet!

Em torno a imaginar davant una classe de nens i nenes fent servir l'Scratch. Segurament no seré cap experta en el tema tampoc llavors (perquè mai se m'han doant del tot bé les noves tecnologies), però sé que podré anar jugant i aprenent amb ells. Perquè no es tracta que jo domini aquest programa a la perfecció, sinó de mostrar una actitud oberta a conèixer més i a aprendre amb els infants (que és, en el fons, el que fan els mestres cada dia). 

Scratch estimula el raonament i la imaginació,
al mateix temps que aprenen jugant

AMPLIACIÓ

Aquest és el projecte que he creat en col·laboració amb la Mireia Mandicó (us deixo l'adreça al seu blog). 

També et deixo, estimat lector, aquest tutorial bàsic per començar a fer servir l'Scratch.

Convertint-nos en curadors de continguts amb Scoop.It

DESCRIPCIÓ

Scoop.It ens ajuda a curar continguts d'una manera
ràpida i senzilla

Estem rodejats d'informació. A tot arreu: diaris, televisió, ràdio, mòbils, xarxes socials, internet... En qualsevol lloc, a qualsevol moment, estem constantment rebent noves dades que potser no hem demanat però, vulguem o no, ens empassem, fins i tot sense arribar a assumir-les o entendre-les del tot. 

Però, i si un dia necessitem de veritat una informació concreta? Com trobar-la? Com endinsar-se dins l'infinit i creixent oceà de Google i trobar exactament allò que busco? 

Aquesta no és una tasca fàcil que es pugui fer en dos minuts. Com a futurs professionals, hem de ser capaços de destriar conscientment quina informació volem i poder crear una base de dades de qualitat. 

Per a fer-nos més fàcil la tasca del nostre paper com a  curadors de continguts (és a dir, una espècie de filtre humà que troba, destria i organitza una base de dades fiable d'entre totes les possibles fonts que ens proporcionen respostes sobre un tema determinat ), existeix l'eina d' Scoop.it. 

El funcionament és molt senzill: no cal anar a buscar directament la informació, sinó que ens subscriurem a aquelles fonts que ens interessin perquè aquesta arribi a nosaltres. 

Es poden crear diferents topics (temes) i a cadascun d'ells els assignem unes paraules clau. Permanentment ens estaran arribant diferents notificacions d'articles, entrades de blogs, etc. que estiguin etiquetades amb aquelles paraules i que, per tant, tenen a veure amb el topic que ens interessa. A més, es poden modificar les opcions per determinar de manera més exacta d'on volem rebre la informació: blogs, diaris (per això activarem les subscripcions RSS disponibles a la majoria de diaris digitals i blogs), tweets... 

Tot allò que trobem relevant, ho podrem scoopitejar i quedarà inclòs dins el nostre topic. 

A més, podrem afegir-hi comentaris i notificacions a tot allò que ens hagi interessat i ho podrem també compartir a partir de xarxes socials com Twitter o Facebook. 

No podem scoopitejar tot allò que rebem, de la mateixa manera que no podem llegir tots els resultats que ens mostri Google quan introduïm un tema al cercador, però ara tenim una carpeta a part on tindrem la informació més organitzada i "neta".

Hem de tenir criteri per seleccionar
informació útil i fiable

REFLEXIÓ

Crec que una eina com Scoop.It ens és imprescindible com a estudiants i com a futurs professionals. No ens podem permetre els luxes ni de perdre temps (que, siguem sincers, ens és escàs en una societat on tenim tantes coses a fer i on la rapidesa és una virtut necessària) buscant informació que ens "faci el pes" ni tampoc podem conformar-nos amb qualsevol cosa que llegim per internet. 

En certa manera, estem obligats a ser curadors de continguts, tant per els nostres presents treballs universitaris com pels nostres futurs projectes com a mestres. I ja no es tracta tant de l'obligació sinó també de gaudir de les avantatges que suposa: d'aquesta manera, acotant el màxim possible quina informació volem rebre (i classificant aquesta més tard), ens poden arribar notificacions que potser no hauríem estat capaços de trobar de la manera convencional. Això ens ho trobarem especialment en el cas dels blogs d'altres mestres: és impossible seguir-los tots (i, encara que poguéssim, seria novament impossible llegir-los tots), però així, llegint d'alguna manera els titulars, potser descobrim noves metodologies que ens poden arribar a interessar i que no hauríem descobert de no ser per aquest filtre.  

És important, també, no ser més transmissors d'informació: cal que també hi intervinguem amb les nostres aportacions, ser transmissors però alhora emissors. Només així podrem dir que col·laborem activament en la xarxa de curació de continguts.

AMPLIACIÓ

El concepte de curació de continguts s'està popularitzant cada cop més, especialment en el sector educatiu. Però originalment estava més enfocat de cara al sector del màrketing. 
Aquesta presentació d'Eva Sanagustín ens explica, detalladament, en què consisteix aquest procés de curació a partir de 10 passos: 
1. Triar el tema a filtrar
2. Triar les paraules clau
3. Triar les fonts d'informació
4. Crear alertes per seguir les fonts
5. Determinar un criteri per a triar alguna cosa
6. Determinar com ho veurà l'usuari
7. Determinar com serà l'eina
8. Triar l'eina de publicació
9. Combinar contingut amb l'original
10. Promocionar el contingut filtrat

També et deixo, estimat lector, el meu usuari d'Scoop.It  on trobaràs els dos topics que vam crear a classe de GITIC: Tecnologia i educació i Actualitat educativa. T'animo a fer-hi una ullada i a seguir-me. Gràcies!

P.D I com a postres, afegeixo aquest article publicat al butlletí de Blanquerna que parla sobre els problemes de viure en una societat amb tant d'accés a tanta informació. 

Hem de ser filtres però també participatius