Aprenent a ser oradors

DESCRIPCIÓ

Tots, en algun moment, ens trobem en una situació
on hem de parlar en públic

Parlar bé en públic no és un do innat. Sí, sempre hi haurà gent que hi tindrà més predisposició, com també sempre hi haurà gent que jugarà millor al futbol que als escacs. Però no és una habilitat màgica que o bé es té o bé no és té. És una tècnica que, com tota tècnica, es pot perfeccionar i millorar a partir de la pràctica i partint d'unes bases i, sobretot, d'una predisposició. 

En aquesta entrada et parlaré, lector, d'allò que he après sobre com ser una bona oradora gràcies a la lectura del llibre Com parlar bé en públic, escrit per la llicenciada en Ciències de la Informació Joana Rubio i l'escriptor i llicenciat en Filosofia Francesc Puigpelat.

Es tracta d'un manual molt complet amb nombrosos exemples i consells sobre l'art de la retòrica que tant ens espenta a molts i tan inevitable resulta.

Un cop finalitzada la lectura, i treballant en petits grups, vam elaborar un decàleg sobre allò més important a tenir en compte a l'hora de parlar en públic: 

1. Cal tenir un guió ben estructurat i coherent (diferenciant la introducció, desenvolupament i concusió). 

2. Tenir present el públic en tot moment (no podem fer el nostre discurs completament aliens a la realitat que ens envolta, l'hem d'anar adaptant a l'audiència).

3. Mostrar la màxima naturalitat possible (malgrat els nervis). 

4. Demostrar una actitud positiva: començar amb un somriure. 

5. Remarcar les idees principals (repetint-les, posant-hi més èmfasi a partir del to...)

6. Ser conscient del propi llenguatge corporal (mans, veu, mirada...).

7. Fer una introducció potent per a captar l'atenció del públic. 

8. Parlar amb frases curtes, simples. 

9. Tenir molta cura de la correcció lingüística. 

10. Utilitzar suports audiovisuals adequats però sempre com a un simple suport (trobar l'equilibri perquè allò que es mostra no distregui del discurs sinó que el complementi).

REFLEXIÓ

Cal no veure l'audiència com un enemic

Sincerament, abans de llegir aquest llibre estava convençuda que parlar en públic era una habilitat que només les persones més extrovertides, amb una facilitat innata, posseïen. I també que els nervis eren una maledicció de la qual ningú que la pateixi no es pot escapar, i els únics que en sortiran ben parats són aquells que no els tenen des d'un bon començament. 

Però aquest manual, molt recomanable, et va desmentint aquest mite pàgina a pàgina. El més encoratjador és la manera com ho expressen: no parlen dels oradors com a uns éssers especials, sinó que els autors es dirigeixen directament a tu, lector, com a orador, perquè oradors i comunicadors ho som tots. 

És clar que els nervis no es poden controlar. El més important és, com totes les pors, assumir que existeix i intentar treballar a partir d'aquest. La preparació és indispensable. Una vegada segurs de què volem dir i tenir clar com ho volem dir, la resta sorgeix de manera més fluïda. 

Crec que és important remarcar una frase del llibre: "No és el mateix parlar que comunicar-se". No es tracta de saber trobar les paraules més tècniques i exactes, sinó de fer arribar el missatge que volem fer arribar. Si ho aconseguim, haurem assolit l'èxit desitjat.

Això fa referència al concepte de competència comunicativa, en especial a les competències discursiva i estratègica.

Per acabar aquesta reflexió, lector, et vull deixar amb alguns consells pràctics que ens ofereix aquest llibre per controlar el nerviosisme, que és, segons el meu parer, el gran enemic a què ens enfrontem quan parlem en públic:

• Si falla la veu, cal aclarir la gola i beure aigua
• Fer unes passes
• Respirar profundament i lentament abans de començar
• Somriure, perquè es relaxin emissor i receptor
• Buscar contactes visuals agradables
• Dominar el principi i el final
• Començar parlant a poc a poc
• Arribar al lloc del discurs una mica abans, per establir contacte amb el públic i conèixer-lo

AMPLIACIÓ

El periodista i escriptor català Carles Capdevila ha rebut
aquest any el Premi Nacional de Comunicació

Com a aplicació pràctica sobre ser un bon orador i què implica ser un bon comunicador, vam triar, en petits grups, un personatge que consideréssim un bon comunicador i donar arguments que defensessin la nostra tria. 

En el nostre cas (amb l'Anna Julià, la Mireia Mandicó, la Marta Moll i l'Alba Perramon) vam escollir el periodista i escriptor català Carles Capdevila. Vam fer una selecció d'articles, conferències i tuits per a demostrar que era un bon comunicador tant a nivell escrit com oral i digital. 

Alguns dels motius que vam trobar van ser: 

• El seu bon ús de l'humor 
• Aprofita anècdotes personals per a fer-se més proper
• Introduccions entretingudes
• Postura natural
• Llenguatge proper, amb alguna expressió col·loquial però sempre dins el registre formal
• Presenta sempre prèviament l'estructura del seu discurs

Perquè te'n puguis fer una millor idea, et deixo amb la presentació que vam elaborar a través de l'eina Pearltrees per a desar i compartir marcadors socials.

Competència digital

DESCRIPCIÓ

Els temps canvien. A principis del segle XX, no semblava imprescindible aprendre a escriure a màquina o dominar l'anglès, i avui dia són dos requisits indispensables en qualsevol tipus de feina. Per a ser membres plenament funcionals en aquesta societat del segle XXI, es requereixen uns coneixements bàsics en l'ús de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). Aquestes competències, que s'inclouen dins les competències bàsiques dels currículums educatius de les diferents etapes, no es limiten únicament a les noves generacions que s'eduquen a les escoles: també afecta a la població adulta, i especialment els mestres, perquè són esl encarregats d'ajudar a adquirir aquestes competències als infants. Aquest procés d'adquisició és el conegut com alfabetisme digital. 

A continuació t'ofereixo, lector, una presentació sobre els documents de referència (elaborats per la UNESCO i l'INSTE) sobre quines haurien de ser las competències TIC en els alumnes i especialment en els docents.

REFLEXIÓ

Les competències digitals són necessàries a tot el món
i van guanyant protagonisme

L'alfabetisme digital és una necessitat contemporània en tota la població, perquè les noves tecnologies són cada cop més habituals i necessàries en tota sèrie de tràmits quotidians (gestió de les comptes bancàries, comunicació amb la feina a través de correu electrònic, recerca d'informació...).

És molt important que, com a mestres, en siguem plenament conscients. Tampoc no es tracta de voler fer totes les lliçons amb l'ajuda dels ordinadors o d'introduir-los a les aules en totes les matèries des de P-3, però sí que ho hem de tenir present en tot moment, en cada planificació d'objectius que fem. 

Però una altra cosa que hem de considerar és que, per assolir plenament aquestes competències, no és suficient amb ser espectadors o consumidors passius de tot allò que la blogosfera educativa ens pot oferir. Un cop adquirim uns coneixements bàsics (que anirem ampliant amb el temps) i utilitzem activament els recursos adequats que considerem, hem de ser capaços de ser generadors de continguts, de la mateixa manera que per a ser curados de continguts no n'hi ha prou amb llegir i desar. 

AMPLIACIÓ

De postres, et vull deixar, lector, amb un episodi del programa de TV3 "Mestres" que tracta sobre la importància de la incorporació de les noves tecnologies a les aules i com cada cop hi són més presents, de la mateixa manera que els mestres necessiten una bona formació per a assolir les competències digitals necessàries.

Comunicació no verbal: com ho dic

DESCRIPCIÓ

Després de llegir aquest fragment d'un llibre de Sebastià Serrano, i ampliant-lo amb el llibre Com parlar bé en públic (Rubio, J. i Puigpelat, F.; 2000) i el treball d'Identitat i Territori realitzat conjuntament amb la Marta Moll sobre la quinèsica corporal i virtual, m'agradaria deixar-te, lector, un resum sobre la importància de la comunicació no verbal i com, sovint, les paraules no són les que donen més informació.

GRAMÀTIQUES DEL SILENCI, S. SERRANO

Primerament, et deixo amb un resum (realitzat com a activitat de classe amb l'Alba Perramon, la Marta Moll i la Clàudia Miramunt) del primer article esmentat:

El llenguatge verbal és relativament “nou” en comparació amb el llenguatge no verbal, però no per això és menys eficaç. Sovint ens trobem en situacions en què rebem estímuls, els processem i hi donem resposta gairebé de manera inconscient, cosa que ens estalvia els compromisos que ens provocaria intentar trobar una resposta adequada a través de les paraules.

L'estructura del llenguatge segons Merhabian (1972)

El llenguatge, definit quantitativament per Merhabian el 1972, presenta la següent estructura: 7 % d’aportació informativa verbal, 38% d’aportació informativa per les qualitats de la veu i 55% és comunicació no verbal (expressió de la cara, vestit, mirades, gestos…). Per tant, la major part d’informació sobre l’entorn de qualsevol situació comunicativa ens arriba per via no verbal.
Els signes no verbals resulten, a més, ser els millors indicadors a l’hora d’avaluar l’èxit d’una interacció comunicativa. 

La força i l’impacte de la veu també compleix una funció important dintre de la comunicació no verbal. Aquest tipus de comunicació ens informa sobre l’estat de les nostres emocions, sobre l’estat general del nostre cos i sobre les nostres actituds, i val a dir que seria impossible fer arribar aquest tipus d’informació a través del llenguatge.
 
A l’hora de donar informació, la comunicació verbal i no verbal tenen uns papers força diferenciats: la comunicació verbal ens ajuda a descriure l’espai exterior (tot el nostre entorn) i per descriure la nostre identitat personal (estat d’ànim, desitjos, emocions) fem servir la comunicació no verbal. 

PROJECTE D'IDENTITAT I TERRITORI: 

LA QUINÈSICA CORPORAL I VIRTUAL

Per anar una passa més enllà, en el projecte d'Identitat i Territori vàrem investigar com aquesta comunicació no verbal, a simple vista universal, també té uns trets identitaris culturals, tant físicament com en el llenguatge virtual. 

Primerament, calia definir el terme quinèsica. Aquest terme va ser creat per l'antropòleg americà Ray Birdwhistell i serveix per a designar la disciplina que estudia els gestos, la postura, l'expressió facial, la mirada, el contacte corporal... 

Per a fer l'exposició més dinàmica i mostrar alguns exemples, vam requerir l'ajuda de 4 voluntaris. Els vam fer interpretar unes escenes per a poder analitzar el seu llenguatge corporal. Alguns dels trets que vam remarcar van ser la manera de caminar (amb pas ferm indica seguretat, arrosegant els peus inseguretat), els moviments de les mans (a les butxaques són signe d'incertesa, fent ritmes sobre una superfície són signe d'impaciència...). 

Per a descobrir les diferents particularitats culturals, vam investigar sobre la manera de saludar-se a diferents països i, concretament, els petons. Vam acabar configurant un mapa: a Espanya ens saludem amb dos petons, a França i Itàlia amb tres, al Regne Unit amb un, a EE.UU amb un petó però únicament si és la nostra parella... 


Una dada curiosa: a Rússia, entregar un ram amb un nombre imparell de flors es considera un signe d'afecte i amistat, mentre que si el nombre de flors és parell es relaicona amb la mort (perquè es reserven per als funerals). 

A Rússia, el nombre de roses d'un ram
té una implicació no verbal

En l'àmbit virtual, vam trobar diferències en el llenguatge de les emoticones, que permeten expressar emocions a partir de tipografies, com per exemple: 

• Felicitat --> :) [occidental] ; (n_n) [oriental]
• Gelosia --> 8(>.<)8 [oriental]

COM PARLAR BÉ EN PÚBLIC, de J. Rubio, J. F. Puigpelat

El llenguatge no verbal sempre
és present i important

Ja que tornaré a fer referència a aquest llibre en un altra entrada, no m'hi entretindré gaire.

Bàsicament, vull mencionar, un cop llegit aquest manual per a bons oradors, que el llenguatge corpral resulta essencial a l'hora de dirigir-se a un públic, més fins i tot que el missatge en qüestió. Com a oradors, hem de fer que el nostre discurs sigui creïble, i per fer-ho hem de demostrar seguretat, confiança, no deixar entreveure cap indici de dubte o nerviosisme.

El silenci és tan important com les paraules

Un detall amb el qual em quedaria del llibre és la importància que dóna als silencis i les pauses (en llegir aquests capítols, em venia al cap l'article de Gramàtiques del silenci).

Tant important és saber controlar les paraules com els moments en els quals no n'hi ha. S'han de fer els necessaris (no parlar sense parar) i en els moments oportuns (després d'una idea clau, per exemple, perquè l'audiència pugui assimilar-la i reflexionar-hi).

REFLEXIÓ

La concepció de la comunicació no verbal és molt contradictòria: d'una banda, la reservem a un segon pla perquè donem més importància a les paraules, al què diem; però, d'una altra banda, és habitualment el primer en què ens fixem. Quantes vegades ens hem evadit mentre un professor (o qualsevol orador) proseguia amb el seu discurs i hem observat la seva postura, els seus tics,... sense escoltar ni una sola de les paraules que deia?

Hi ha d'haver sintonia entre el què i el com

El llenguatge no verbal és essencial per aquest motiu: és el que pot fer que el nostre oient ens escolti o no. Per això cal tenir-lo present en tot moment (sense que mai no arribi a ser una obsessió tan primordial que ens faci desentendre'ns del discurs pròpiament dit). Davant de qualsevol circumstància, sigui una entrevista de feina o una conferència, el que cal recordar i demostrar (malgrat un s'estigui morint de nervis per dins) és seguretat, positivisme i naturalitat. 

Tampoc no es tracta de deixar de banda el missatge. Malgrat els percentatges, el contingut d'allò que diem amb paraules també té un pes molt important. Són importants tant el què com el com, però cal tenir sempre present que han d'anar sempre lligats. La bona complementarietat i sintonia entre ambdós són el que garantiran l'èxit comunicatiu. 

AMPLIACIÓ

Per postres, us deixo amb el Prezi que vam elaborar amb la Marta sobre la quinèsica corporal i virtual, així com un enllaç a un document amb un recull d'articles i adreces d'interès i curioses que vam utilitzar per a elaborar el treball.