Punt i seguit

Fins aquí el primer semestre! Ha estat una experiència enriquidora el fet de tenir aquest blog (i mantenir-lo!), perquè alhora que repassava continguts apresos, hi reflexionava i buscava ampliar-los. A més, ha estat tot un descobriment la de possibilitats que ofereix un blog, com interactuar amb els meus companys a través dels comentaris, aprendre com inserir vídeos i presentacions... 

Aquí es tanca l'etapa de continguts de GITIC i COED, dues assignatures que a primera impressió em van semblar llunyanes però que he trobat complementàries en més d'un aspecte. 

Però malgrat aquesta etapa es tanqui, no la considero el tancament definitiu d'aquest blog, sinó més aviat un punt i seguit. Qui sap amb què ompliré aquesta caixa de records i experiències didàctiques després?

Vull aprofitar per agrair tots els comentaris de tots vosaltres, lectors, perquè heu ajudat a que aquest projecte que al principi semblava tan petit s'anés fent gran. 

I per a desitjar-vos un bon any 2014, agafo una costum de la meva companya Alba Perramon i us deixo amb una cançó per entrar bé en aquesta nova etapa. Es tracta d'una versió de la sèrie de televisió "Smash" de la cançó original dels Zombies titulada "This will be our year" ("Aquest serà el nostre any"). 

Gràcies!

Aprenent a ser oradors

DESCRIPCIÓ

Tots, en algun moment, ens trobem en una situació
on hem de parlar en públic

Parlar bé en públic no és un do innat. Sí, sempre hi haurà gent que hi tindrà més predisposició, com també sempre hi haurà gent que jugarà millor al futbol que als escacs. Però no és una habilitat màgica que o bé es té o bé no és té. És una tècnica que, com tota tècnica, es pot perfeccionar i millorar a partir de la pràctica i partint d'unes bases i, sobretot, d'una predisposició. 

En aquesta entrada et parlaré, lector, d'allò que he après sobre com ser una bona oradora gràcies a la lectura del llibre Com parlar bé en públic, escrit per la llicenciada en Ciències de la Informació Joana Rubio i l'escriptor i llicenciat en Filosofia Francesc Puigpelat.

Es tracta d'un manual molt complet amb nombrosos exemples i consells sobre l'art de la retòrica que tant ens espenta a molts i tan inevitable resulta.

Un cop finalitzada la lectura, i treballant en petits grups, vam elaborar un decàleg sobre allò més important a tenir en compte a l'hora de parlar en públic: 

1. Cal tenir un guió ben estructurat i coherent (diferenciant la introducció, desenvolupament i concusió). 

2. Tenir present el públic en tot moment (no podem fer el nostre discurs completament aliens a la realitat que ens envolta, l'hem d'anar adaptant a l'audiència).

3. Mostrar la màxima naturalitat possible (malgrat els nervis). 

4. Demostrar una actitud positiva: començar amb un somriure. 

5. Remarcar les idees principals (repetint-les, posant-hi més èmfasi a partir del to...)

6. Ser conscient del propi llenguatge corporal (mans, veu, mirada...).

7. Fer una introducció potent per a captar l'atenció del públic. 

8. Parlar amb frases curtes, simples. 

9. Tenir molta cura de la correcció lingüística. 

10. Utilitzar suports audiovisuals adequats però sempre com a un simple suport (trobar l'equilibri perquè allò que es mostra no distregui del discurs sinó que el complementi).

REFLEXIÓ

Cal no veure l'audiència com un enemic

Sincerament, abans de llegir aquest llibre estava convençuda que parlar en públic era una habilitat que només les persones més extrovertides, amb una facilitat innata, posseïen. I també que els nervis eren una maledicció de la qual ningú que la pateixi no es pot escapar, i els únics que en sortiran ben parats són aquells que no els tenen des d'un bon començament. 

Però aquest manual, molt recomanable, et va desmentint aquest mite pàgina a pàgina. El més encoratjador és la manera com ho expressen: no parlen dels oradors com a uns éssers especials, sinó que els autors es dirigeixen directament a tu, lector, com a orador, perquè oradors i comunicadors ho som tots. 

És clar que els nervis no es poden controlar. El més important és, com totes les pors, assumir que existeix i intentar treballar a partir d'aquest. La preparació és indispensable. Una vegada segurs de què volem dir i tenir clar com ho volem dir, la resta sorgeix de manera més fluïda. 

Crec que és important remarcar una frase del llibre: "No és el mateix parlar que comunicar-se". No es tracta de saber trobar les paraules més tècniques i exactes, sinó de fer arribar el missatge que volem fer arribar. Si ho aconseguim, haurem assolit l'èxit desitjat.

Això fa referència al concepte de competència comunicativa, en especial a les competències discursiva i estratègica.

Per acabar aquesta reflexió, lector, et vull deixar amb alguns consells pràctics que ens ofereix aquest llibre per controlar el nerviosisme, que és, segons el meu parer, el gran enemic a què ens enfrontem quan parlem en públic:

• Si falla la veu, cal aclarir la gola i beure aigua
• Fer unes passes
• Respirar profundament i lentament abans de començar
• Somriure, perquè es relaxin emissor i receptor
• Buscar contactes visuals agradables
• Dominar el principi i el final
• Començar parlant a poc a poc
• Arribar al lloc del discurs una mica abans, per establir contacte amb el públic i conèixer-lo

AMPLIACIÓ

El periodista i escriptor català Carles Capdevila ha rebut
aquest any el Premi Nacional de Comunicació

Com a aplicació pràctica sobre ser un bon orador i què implica ser un bon comunicador, vam triar, en petits grups, un personatge que consideréssim un bon comunicador i donar arguments que defensessin la nostra tria. 

En el nostre cas (amb l'Anna Julià, la Mireia Mandicó, la Marta Moll i l'Alba Perramon) vam escollir el periodista i escriptor català Carles Capdevila. Vam fer una selecció d'articles, conferències i tuits per a demostrar que era un bon comunicador tant a nivell escrit com oral i digital. 

Alguns dels motius que vam trobar van ser: 

• El seu bon ús de l'humor 
• Aprofita anècdotes personals per a fer-se més proper
• Introduccions entretingudes
• Postura natural
• Llenguatge proper, amb alguna expressió col·loquial però sempre dins el registre formal
• Presenta sempre prèviament l'estructura del seu discurs

Perquè te'n puguis fer una millor idea, et deixo amb la presentació que vam elaborar a través de l'eina Pearltrees per a desar i compartir marcadors socials.

Comunicació no verbal: com ho dic

DESCRIPCIÓ

Després de llegir aquest fragment d'un llibre de Sebastià Serrano, i ampliant-lo amb el llibre Com parlar bé en públic (Rubio, J. i Puigpelat, F.; 2000) i el treball d'Identitat i Territori realitzat conjuntament amb la Marta Moll sobre la quinèsica corporal i virtual, m'agradaria deixar-te, lector, un resum sobre la importància de la comunicació no verbal i com, sovint, les paraules no són les que donen més informació.

GRAMÀTIQUES DEL SILENCI, S. SERRANO

Primerament, et deixo amb un resum (realitzat com a activitat de classe amb l'Alba Perramon, la Marta Moll i la Clàudia Miramunt) del primer article esmentat:

El llenguatge verbal és relativament “nou” en comparació amb el llenguatge no verbal, però no per això és menys eficaç. Sovint ens trobem en situacions en què rebem estímuls, els processem i hi donem resposta gairebé de manera inconscient, cosa que ens estalvia els compromisos que ens provocaria intentar trobar una resposta adequada a través de les paraules.

L'estructura del llenguatge segons Merhabian (1972)

El llenguatge, definit quantitativament per Merhabian el 1972, presenta la següent estructura: 7 % d’aportació informativa verbal, 38% d’aportació informativa per les qualitats de la veu i 55% és comunicació no verbal (expressió de la cara, vestit, mirades, gestos…). Per tant, la major part d’informació sobre l’entorn de qualsevol situació comunicativa ens arriba per via no verbal.
Els signes no verbals resulten, a més, ser els millors indicadors a l’hora d’avaluar l’èxit d’una interacció comunicativa. 

La força i l’impacte de la veu també compleix una funció important dintre de la comunicació no verbal. Aquest tipus de comunicació ens informa sobre l’estat de les nostres emocions, sobre l’estat general del nostre cos i sobre les nostres actituds, i val a dir que seria impossible fer arribar aquest tipus d’informació a través del llenguatge.
 
A l’hora de donar informació, la comunicació verbal i no verbal tenen uns papers força diferenciats: la comunicació verbal ens ajuda a descriure l’espai exterior (tot el nostre entorn) i per descriure la nostre identitat personal (estat d’ànim, desitjos, emocions) fem servir la comunicació no verbal. 

PROJECTE D'IDENTITAT I TERRITORI: 

LA QUINÈSICA CORPORAL I VIRTUAL

Per anar una passa més enllà, en el projecte d'Identitat i Territori vàrem investigar com aquesta comunicació no verbal, a simple vista universal, també té uns trets identitaris culturals, tant físicament com en el llenguatge virtual. 

Primerament, calia definir el terme quinèsica. Aquest terme va ser creat per l'antropòleg americà Ray Birdwhistell i serveix per a designar la disciplina que estudia els gestos, la postura, l'expressió facial, la mirada, el contacte corporal... 

Per a fer l'exposició més dinàmica i mostrar alguns exemples, vam requerir l'ajuda de 4 voluntaris. Els vam fer interpretar unes escenes per a poder analitzar el seu llenguatge corporal. Alguns dels trets que vam remarcar van ser la manera de caminar (amb pas ferm indica seguretat, arrosegant els peus inseguretat), els moviments de les mans (a les butxaques són signe d'incertesa, fent ritmes sobre una superfície són signe d'impaciència...). 

Per a descobrir les diferents particularitats culturals, vam investigar sobre la manera de saludar-se a diferents països i, concretament, els petons. Vam acabar configurant un mapa: a Espanya ens saludem amb dos petons, a França i Itàlia amb tres, al Regne Unit amb un, a EE.UU amb un petó però únicament si és la nostra parella... 


Una dada curiosa: a Rússia, entregar un ram amb un nombre imparell de flors es considera un signe d'afecte i amistat, mentre que si el nombre de flors és parell es relaicona amb la mort (perquè es reserven per als funerals). 

A Rússia, el nombre de roses d'un ram
té una implicació no verbal

En l'àmbit virtual, vam trobar diferències en el llenguatge de les emoticones, que permeten expressar emocions a partir de tipografies, com per exemple: 

• Felicitat --> :) [occidental] ; (n_n) [oriental]
• Gelosia --> 8(>.<)8 [oriental]

COM PARLAR BÉ EN PÚBLIC, de J. Rubio, J. F. Puigpelat

El llenguatge no verbal sempre
és present i important

Ja que tornaré a fer referència a aquest llibre en un altra entrada, no m'hi entretindré gaire.

Bàsicament, vull mencionar, un cop llegit aquest manual per a bons oradors, que el llenguatge corpral resulta essencial a l'hora de dirigir-se a un públic, més fins i tot que el missatge en qüestió. Com a oradors, hem de fer que el nostre discurs sigui creïble, i per fer-ho hem de demostrar seguretat, confiança, no deixar entreveure cap indici de dubte o nerviosisme.

El silenci és tan important com les paraules

Un detall amb el qual em quedaria del llibre és la importància que dóna als silencis i les pauses (en llegir aquests capítols, em venia al cap l'article de Gramàtiques del silenci).

Tant important és saber controlar les paraules com els moments en els quals no n'hi ha. S'han de fer els necessaris (no parlar sense parar) i en els moments oportuns (després d'una idea clau, per exemple, perquè l'audiència pugui assimilar-la i reflexionar-hi).

REFLEXIÓ

La concepció de la comunicació no verbal és molt contradictòria: d'una banda, la reservem a un segon pla perquè donem més importància a les paraules, al què diem; però, d'una altra banda, és habitualment el primer en què ens fixem. Quantes vegades ens hem evadit mentre un professor (o qualsevol orador) proseguia amb el seu discurs i hem observat la seva postura, els seus tics,... sense escoltar ni una sola de les paraules que deia?

Hi ha d'haver sintonia entre el què i el com

El llenguatge no verbal és essencial per aquest motiu: és el que pot fer que el nostre oient ens escolti o no. Per això cal tenir-lo present en tot moment (sense que mai no arribi a ser una obsessió tan primordial que ens faci desentendre'ns del discurs pròpiament dit). Davant de qualsevol circumstància, sigui una entrevista de feina o una conferència, el que cal recordar i demostrar (malgrat un s'estigui morint de nervis per dins) és seguretat, positivisme i naturalitat. 

Tampoc no es tracta de deixar de banda el missatge. Malgrat els percentatges, el contingut d'allò que diem amb paraules també té un pes molt important. Són importants tant el què com el com, però cal tenir sempre present que han d'anar sempre lligats. La bona complementarietat i sintonia entre ambdós són el que garantiran l'èxit comunicatiu. 

AMPLIACIÓ

Per postres, us deixo amb el Prezi que vam elaborar amb la Marta sobre la quinèsica corporal i virtual, així com un enllaç a un document amb un recull d'articles i adreces d'interès i curioses que vam utilitzar per a elaborar el treball. 

Educar la mirada: una necessitat contemporània

DESCRIPCIÓ

Com a espectadors, sovint veiem però no mirem

De la mateixa manera que no és el mateix sentir que escoltar, no és el mateix mirar que veure. I en l'era tecnològica actual, la passivitat de mirar allò que ens ofereixen els mitjans de comunicació (ja siguin programes d'entreteniment o informatius) esdevé cada vegada més perillosa. 

En aquesta entrada us parlaré sobre la necessitat d'educar la mirada en el món de la comunicació audiovisual, amb idees extretes d'una entrevista al catedràtic de Ciències de la Comunicació Guillermo Orozco. 

Ser audiència no vol dir que sabem com ser audiència. Saber ser un bon espectador, amb criteri propi, és un aprenentatge que es va adquirint al llarg de la vida. No per tenir accés a internet sabem com navegar-hi correctament. Que ens donin una bicicleta i saber muntar-la són conceptes diferents. 

Veure significa reconèixer imatges i donar un significat a aquestes. Però hi ha tot un seguit de missatges més ocults que no s'aprecien a simple vista i que hem de ser capaços de percebre. Com a espectadors passius, adoptem la perspectiva que ens ve donada. Es requereix d'un entrenament, que s'ha d'iniciar amb l'educació a les escole,s per a poder veure més enllà. 

Allò que veiem a través d'una lent és una porció molt ínfima de la realitat. No podem consumir allò que ens arriba com si ho estiguéssim veient a través d'una finestra sense vidre. No, la finestra té un vidre i això vol dir que hi ha coses que no apreciem, que el que veiem no és una fotocòpia exacta de la realitat. Això que ara, lector, creus tenir molt clar, sovint és un concepte que l'audiència general passa per alt en el moment que trien veure i no mirar.

Què fer al respecte? Hi ha una responsabilitat compartida a tres bandes. En un primer nivell més immediat, per l'escola i la família. Són les primeres institucions que han d'ajudar l'infant a entendre i a distingir allò que veu, a discernir allò bo i allò no tan bo, allò creïble i allò que no ho és. Però també hi ha una responsabilitat molt important, afirma Orozco, i és la dels mitjans de comunicació. La seva tasca no s'acaba en informar o entretenir, sinó que han de ser conscients del rol educatiu que tenen en els infants, rol que no poden negar, i actuar conseqüentment. 

Malgrat que actualment sembla que sí que es reconeix aquest paper fonamental de les noves tecnologies, encara hi ha una manca d'aprofitament i de comprensió. No és suficient amb una educació instrumental (com s'utilitza) sinó que cal anar més enllà i aprofundir sobre la nova lògica, la nova manera de raonament que ha aparegut amb aquest canvi. Es té la falsa sensació que utilitzant les noves tecnologies a les aules ja "s'han modernitzat", quan encara queda un llarg camí. 

REFLEXIÓ

Els pares haurien d'estar presents quan l'infant miri

Aquesta entrevista al doctor Orozco m'ha obert els ulls (i mai millor dit!). Trobo que l'alfabetització en l'àmbit audiovisual està força descuidada pels tres agents principals: família, escola i mitjans audiovisuals. El gran problema és que és necessària la col·laboració de tots tres perquè l'educació de l'infant, d'aquest nou espectador, sigui completa, i aquest consens sembla lluny d'arribar. 

A l'escola, crec que és molt important que els mestres no es trobin mai en una posició massa "desconnectada" de la realitat. La televisió, per exemple, no hauria de ser un enemic que entreté els nens i els roba temps que podrien dedicar a fer deures. El mestre l'hauria d'aprofitar, interessar-se de què veuen els nens i intentar generar situacions d'aprenentatges, preguntes que suscitin a la reflexió a partir d'un element quotidià de la vida de l'infant. 

A casa, no em sembla correcte el comportament d'aquells pares que deixen "aparcat" el nen davant la pantalla. Per molt que sigui veient una pel·lícula Disney. És important que l'infant estigui acompanyat, que hi hagi algú responsable al seu costat que amb qui poder comentar allò que vol, fer preguntes. A més, la programació actual de molts canals no és adequada ni tan sols en horaris protegits; podrien veure "qualsevol cosa" i pensar que allò és el correcte i habitual. 

M'agrada un comentarid el doctor Orozco sobre els "making off" de les pel·lícules. A més d'interessants, tenen una funció reveladora: demostren a l'espectador que hi ha alguna cosa més, que algú ha decidit que allò es vegi d'aquella manera. Treu la bena dels ulls de l'espectador. 

AMPLIACIÓ

Com a ampliació, et deixo, lector i espectador, l'entrevista a Guillermo Orozco en què m'he basat per a fer aquesta entrada.

Qui ets, tu? El món de la descripció

DESCRIPCIÓ

És curiós que aquesta entrada, que tractarà sobre la descripció, inclogui un apartat titulat "descripció". I és que la descripció és una forma de text (o discurs) molt present en el nostre dia a dia, tot i que sovint no ens parem a pensar-hi. 

Aquesta seria un exemple de descripció objectiva:
el més fidel a la realitat possible

Però què implica, exactament, descriure? Descriure és endreçar i enllaçar les paraules adequades per a poder representar a través de llenguatge qualsevol cosa, des de persones, llocs, animals, idees fins a fets històrics o sentiments. A través de diferents mots (noms, expressions i molts, molts adjectius), proporcionem informació característica sobre allò que volem que el receptor entengui. El nostre objectiu pot ser doble: o bé que el nostre lector o interlocutor tingui una imatge clara i vívida d'allò que describim de la manera més exacta i fidel a la realitat possible (descripció objectiva), o bé que l'altre vegi a través de la nostra mirada allò que nosaltres veiem i com ens sentim quan ho veiem (descripció subjectiva). 

Podem trobar descripcions a tot tipus de text i àmbits: en el camp de les ciències (on la precisió i el vocabulari són molt tècnics), en els articles periodístics (especialment en les cròniques que relaten uns fets), i en textos literaris (què serien, les novel·les, sense unes descripcions exhaustives per ambientar el lector en la pell del personatge i el context de l'escena?).

Hi ha molts tipus de descripcions, i algunes tenen més "llibertat estructural" que d'altres (les literàries, per exemple, no tenen res a veure amb les científiques en quant a ordre i estil). Els tres procediments habituals a l'hora de dur a terme la descripció sol ser: 

1. Idear: explorar la situació. Què volem explicar? A qui? Amb quin objectiu? Com és això que volem descriure? Amb què ho podria comparar o relacionar?
2. Ordenar: el grau de formalitat estructural dependrà molt del tipus de descripció (una descripció literària, per exemple, presenta molta més llibertat en l'estructura i l'estil que una descripció científica o tècnica). Sigui com sigui, hi ha d'haver un ordre clar perquè el lector pugui tenir una idea clara i definida del que s'està descrivint. 
3. Textualitzar: la redacció del text ha de ser molt meditada, decidint amb cura les paraules més adequades i adaptant aquestes al tipus de descripció (utilitzarem un vocabulari molt tècnic en les descripcions científiques i en les literàries, en canvi, utilitzarem recursos retòrics, per exemple). 

REFLEXIÓ

Acudit gràfic sobre les dificultats de descriure
("Va ser... Ah, les paraules no ho poden desciure!"
"N'estàs segur? Això és el que fan...")

Com ja he comentat a l'inici del primer apartat, no solem adonar-nos de com de present arriba a estar la descripció a les nostres vides. És un procés molt habitual però alhora molt complex. De la mateixa manera que necessitem el llenguatge per a pensar, el necessitem per a descriure. Però, com trobar les paraules adequades? 

Sovint, especialment en el cas dels sentiments i les emocions, ens costa trobar la paraula exacta que poguem relacionar amb aquella sensació exacta. Per això és molt important treballar la descripció al llarg de totes les etapes escolars: és un mètode d'expressió bàsic. A mesura que creixem i madurem, el nostre pensament esdevé cada cop més abstracte, i cada cop necessitem més vocabulari per expressar més coses. 

Un dels motius pels quals gaudeixo tant llegint novel·les és pels diferents estils que tenen els autors de descriure. La tria que fan dels adjectius, les metàfores, les personificacions, etc. són molt interessants. No hi ha una única manera de descriure un objecte, i la manera com es faci pot atrapar el lector, despertar-li emocions, o bé deixar-lo indiferent.

Un dels autors que més gaudeixo llegint és Carlos Ruiz Zafón, no tan sols per les seves històries (molt recomanables, per cert) sinó per la manera que té d'ambientar-les i transportar-te a la seva atmosfera fosca i emboirada. Aquí et deixo, estimat lector, un fragment de la seva obra més popular, L'ombra del vent: 

La plaça de Sant Felip Neri és només un respirall en el laberint de carrers que tramen el barri gòtic, oculta rere les antigues muralles romanes. Els impactes del foc de metralladora dels dies de la guerra esquitxen els murs de l'església. Aquell matí, uns quants nens jugaven a soldats, absorts en el seu joc i estranys a la memòria de les pedres.

(Fragment de L'ombra del vent, de Carlos Ruiz Zafón. p 106)

Les paraules són màgiques. Col·locades d'una certa manera, amb uns certs punts i comes, són capaces de crear tot un món. 

AMPLIACIÓ

Com a exercici de COED, havíem de treballar la descripció des de dues vessants diferents: descriure un dels nostres companys de manera gràfica i també de forma escrita. La descripció gràfica, però, havíem de ser capaços d'explicar-la davant dels nostres companys en la nostra exposició particular titulada "Qui ets, tu?", així que en el fons seguíem sent depenents de les paraules. 

Aquest va ser el meu projecte de descripció gràfica: es titula "Anar a dormir d'hora i llevar-se de matí, tan bo és al desembre com a l'abril". L'objecte de la meva descripció és la meva amiga i companya Alba Perramon. El que volia destacar, amb un toc d'humor, és la seva capacitat (voluntària o no) de matinar ben d'hora pel matí (gairebé cada dia ens trobem les dues a les vuit del matí a la cafeteria, i venint de la Catalunya central!), i per això vaig utilitzar una fotografia d'un dels gots de paper per al cafè que tenim a la cafeteria. 

 El segon projecte, el de la descripció escrita, el vaig fer de la meva altra amiga i companya Eve. Teníem molta llibertat en el format (un anunci, un poema, una cançó...) i jo vaig triar un relat descriptiu que captava un dels seus trets més característics i entranyables: la seva preferència pel color rosa, molt representativa del seu caràcter dolç. 

LA VIDA EN ROSA - E

La vida de l'E és rosa en la seva totalitat. I no és perquè no li agradi el món on viu i se l'hagi d'imaginar diferent; senzillament, li agrada pintar-lo de color de rosa, perquè així és més agradable, menys seriós. Pensa que el dia a dia ja és prou gris com per resignar-se a veure'l també d'aquesta manera.
Es lleva cada dia i el primer que arriba als seus ulls mig oberts és el to rosat de les parets o de la coberta del seu mòbil, que fa el servei de despertador. Sempre esmorza un got de llet amb la tassa rosa que li va reglar la seva àvia quan era petita.
És abril, però encara fa fred, així que decideix agafar la seva bufanda rosa de llana. Mentre passeja pels carrers de Barcelona, ciutat que tota ella és per a E el seu racó preferit en el món sencer, passa per davant d'una pastisseria i decideix, en un impuls llaminer, comprar-se una bossa de núvols de sucre. La ràdio posa la banda sonora particular a aquest dia peculiar: la cançó és La vie en rose d'Edith Piaf .
Avui ha estat un dia especialment dolç. Després de sortir al passadís a un canvi de classe per xerrar una estona amb les seves companyes (que, casualitats o no, es diuen Rosa i Roser), s'ha trobat una noteta al seu estoig de la Pantera Rosa, que conserva amb molt d'estima des dels primers anys de primària: T'espera una sorpresa al teu armariet. Els minuts semblaven passar més lents que mai al seu rellotge color xiclet fins que per fi ha arribat l'hora de plegar. Sense dir res a ningú, s'ha apresurat fins al seu armariet personal, amb la porteta decorada de post-it d'un rosa fluorescent intens, i ha descobert de seguida la seva sorpresa: una rosa esvelta, gran i encara amb gotetes de rosada als pètals. Encara amb les galtes rosades, ha llegit la nota que estava lligada a la tija amb una llaç d'un rosa pastel: "Què hi ha en un nom? Allò que en diem rosa,
amb altre nom faria tanta olor".
Quan ha sortit de nou al carrer, duent amb molta cura el seu present a les mans, feia fred i plovia. Però a l'E això no l'entristeix: mira a l'horitzó i veu una petita parcel·la de cel que ha estat perdonada pels núvols i on es veuen els reflexes rosats del sol. Qualsevol altra persona potser no ho hauria sabut apreciar, però ella sí, perquè així és ella: una espurna brillant i alegre en un món apagat.     

Codi escrit: què dic

DESCRIPCIÓ

L'escriptor i investigador Daniel Cassany afirma que "un individu que vulgui dominar el codi escrit de la seva llengua ha d'aprendre únicament aquelles regles que regeixen l'escrit i que no s'utilitzen en l'oral (perquè la llengua ja la domina pel fet de dominar el codi oral)".

A continuació et presento, lector, una taula sobre les principals diferències contextuals (segons la situació de comunicació) que trobem entre el canal oral i el canal escrit: 

CANAL ORAL	CANAL ESCRIT
Canal auditiu: el receptor comprèn amb l'oïda el text.	Canal visual (el receptor llegeix amb els ulls el text), el qual presenta una capacitat de transmissió superior a l'auditiu.
El receptor percep successivament els diversos signes del text (procés serial)	El receptor els percep simultàniament, fet que implica diferències en les estratègies de comprensió (procés holístic).
Comunicació espontània: l'emissor pot rectificar, però no esborrar, el que ja ha dit. El receptor està obligat a comprendre el text en el moment de l'emissió tal i com s'emeti.	Comunicació elaborada: l'emissor pot corregir i refer el text sense deixar rastres. El lector pot escollir com i quan ho vol fer (ordre, velocitat...)
Comunciació immediata en el temps i en l'espai.	Comunicació diferida en el temps i en l'espai.
Comunicació efímera (verba volant). Els sons només són perceptibles el temps que duren en l'aire.	Comunicació duradora (scripta manent): les lletres es graven en un suport estable i perduren. L'escrit adquireix valor social de ser testimoni i registre de fets.
Ús dels codis no-verbals (fesomia, vestits, moviment...). En una conversa, el significat social dels codis no verbals és del 65% (Knapp, 1980).	Poc ús dels codis no-verbals: només es val d'alguns com la disposició de l'espai i del text, la textura...
Hi ha interacció durant l'emissió del text. Mentre parla, l'emissor veu la reacció del receptor i pot modificar el seu discurs segons aquesta: és negociable.	No hi ha interacció durant la composició. L'escriptor no pot conèixer la reacció real del lector.
El context extralingüístic té un paper molt important (codis no-verbals, dixi,...)	El context és poc important: l'autor crea al context a mesura que escriu el text.

I aquí, un quadre sobre les principals diferències textuals (aquelles referides al missatge) entre els dos codis: 

CANAL ORAL	CANAL ESCRIT
ADEQUACIÓ
- Tendència a marcar al procedència dialectal de l'emissor (ús freqüent de les varietats dialectals).	- Tendència a neutralitzar ñes marques de procedència de l'emissor (ús freqüent de l'estàndard)
- Temes generals, grau de formalitat baix i propòsits subjectius (usos privats)	- Temes específics, grau de formalitat alt i propòsits objectius (usos públics)
COHERÈNCIA
- Selecció menys rigorosa de la informació: presència de canvis de tema, repeticions, dades irrellevants...	- Selecció molt precisa de la informació: el text conté exactament la informació rellevant.
- Més redundant	- Menys redundant
- Estructura del text oberta: hi ha interacció i l'autor pot modificar-la.	- Estructura tancada: respon a un esquema planificat prèviament per l'autor.
- Estructures poc esteriotipades: l'emissor té més llibertat en elaborar-les	- Estructures esteriotipades (convencions socials, fórmules, frases fetes...)
COHESIÓ
- Menys gramatical: utilitza sobretot pauses i entonacions	- Més gramatical: utilitza signes de puntuació, sinònims, enllaços...
- Utilitza molt els elements paralingüístics: canvis de ritme, variació de tons...	- Utilitza pocs elements paralingüístics: tipografies diverses, altres codis gràfics...
- Utilitza força codis no-verbals: moviments corporals, gestos...	- Utilitza pocs codis no-verbals: distribució espacial del text, esquemes...
- Freqüència alta de referències exofòriques (referides al context)	- Freqüència alta de referències endofòriques (referides al mateix text)
GRAMÀTICA: FONOLOGIA I GRAFIA
- Incorpora formes pròpies des usos espontanis i ràpids: contraccions, elisions	- Gairebé no incorpora formes pròpies dels usos espontanis
GRAMÀTICA: MORFOLOGIA
- Prefereix solucions poc formals: relatius simples, combinacions de pronoms	- Ús de solucions formals: relatiu compost, perfet simple
GRAMÀTICA: SINTAXI
- Tendència a estructures sintàctiques simples: oracions simples i breus	- Ús freqüent d'estructures complexes i desenvolupades: oracions llargues, amb subordinades relatives...
- Freqüència alta d'anacoluts i frases inacabades	- Abscència gairebé absoluta d'anacoluts i frases inacabades
- L'ordre dels elements de l'oració és força variable	- Ordre més estable (Subjecte+Verb+Complements)
- El·lipsis freqüents	- El·lipsis poc freqüents

Per tal que un text o discurs sigui significatiu (ja sigui oral o escrit), cal que compti amb una sèrie de qualitats que el permetin actuar eficaçment com a missatge real en una situació comunicativa. 

CARACTERÍSTIQUES O PROPIETATS DEL TEXT O DISCURS

1. ADEQUACIÓ: grau d'adaptació d'un discurs a la seva situació comunicativa, tenint en compte l'interlocutor i el propòsit o objectiu. Aquesta inclou tant el registre (lèxic general o específic; formal o informal; elecció del tipus de text) com la varietat dialectal (no tots els termes es poden acceptar). 
   
   
2. COHERÈNCIA: propietat que selecciona la informació rellevant de la que no n'és i que estableix la relació lògica i no contradictòria entre les diferents parts d'un discurs tenint en compte l'estructura lògica del text.
   
   
3. COHESIÓ: conjunt de relacions o vincles de significat que s'estableixen entre diferents elements o parts del text i que permeten al lector interpretar-lo amb eficàcia. Per a fer-ho, es poden utilitzar connectors (com conjuncions, pronoms, signes de puntuació).
   
   
4. CORRECCIÓ: es refereix a la "norma" explícita d'ús en una comunitat lingüística de parlants. En el nostre cas, aquesta norma ve marcada per l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) i la Real Academia Española (RAE), que la recullen als diccionaris. 
   
   
5. VARIACIÓ: qualitat dels trets estilístics i expressius d'un escrit o discurs d'acord amb determinats valors i actituds socials. Consisteix a saber fer un bon ús de les paraules i els recursos retòrics. 

REFLEXIÓ

Oral o escrit? És un d'aquells debats eterns, on sempre trobem veus a tots dos bàndols. 

El que és cert és que tots dos coexisteixen i ho han fet durant segles. Però no són estàtics ni independents l'un de l'altre. Tanmateix, se'ls dóna la mateixa importància?

A l'escola es prioritzen les habilitats del
codi escrit per sobre de les del codi oral

Sincerament, opino que no. Partint de l'afirmació de l'inici d'aquesta entrada, a les escoles es prioritza per sobre de tot que els alumnes aprenguin (o memoritzin) les normes ortogràfiques i semàntiques per a poder redactar correctament. L'aplicació de les propietats textuals no és exhaustiva; se'n demana, bàsicament, un coneixement teòric, i sempre aplicat al codi escrit més que no pas a l'oral. 

Malgrat que se'n reconeix la importància, no s'actua sobre aquesta. L'escrit (llegir i escriure) té un paper protagonista mentre que l'oral (parlar i escoltar) és un mer secundari. I es mereix el seu reconeixement, perquè l'escrit no s'ha desenvolupat al marge de l'oral sinó al contrari (com afirma Leonard F.M. Scinto) i l'escrit no deixa de ser una transcripció gràfica de l'oral. 

Si hi hagués una major equitat, probablement no ens resultaria tan difícil assumir el rol d'oradors. 

AMPLIACIÓ

Com a complement, et deixo, lector, un recull de diferents arguments en l'eterna discussió sobre quin és el codi predominant, si l'oral o l'escrit.